divendres, 23 de desembre del 2016



Mil gràcies


La veritat és que el post d’avui és totalment improvisat, aquests dies no he pogut preparar res ni em veia en cor d’escriure però realment sento la necessitat de dir-vos unes paraules.

He viscut fa mesos en una espècie de bombolla, centrada totalment en metges, hospitals i males notícies. No tenia cap consciència de que el mon al meu voltat seguia avançant fins avui. És com despertar d'un malson, i falten dos dies per Nadal...


Quan mor algun conegut ens fa cert respecte o por o mandra anar a tanatoris, esglésies, cementiris, això no li agrada a ningú. A vegades pensem que massa gent també atabala la família que no estan per visites ni reunions. M’equivocava, i molt.

Estar envoltada per amics, companys i família si que ajuda, sents que el dolors és compartit i això et dona cert confort. Les abraçades t’ajuden a no caure, parlar amb uns i altres,  recordar anècdotes, bons moments, és molt útil en aquests dies tan durs.


Volia dir, necessito dir, gràcies, moltes gràcies de tot cor a tots aquells que m’heu donat suport tot aquest temps, les xerrades i mostres d'afecte son la millor medicina que existeix. M’ha emocionat molt tanta resposta per part de la família del MAP, sou increïbles!

Ja sé que ho he dit en moltes ocasions però és un privilegi treballar amb vosaltres, en aquest moment sento moltes emocions diferents sobretot tristesa i gratitud, intentaré quedar-me amb aquesta última crec que és la més útil i la que segur m’ajudarà a tirar endavant. Us portaré sempre al meu cor.


Encara que aquest Nadal no hi siguem tots, l’hem de celebrar i regalar-nos el millor dels regals, el temps amb les persones que estimem.

Us deixo una preciosa versió de Hallelujah interpretada per una nena irlandesa de 10 anys amb el cor de l’escola d’educació especial Killard House. Bones Festes!

dijous, 15 de desembre del 2016

Quan no saps què dir

Els últims dies han estat plens de notícies tristes a can MAP. Quan un company/a pateix t’afecta. A la feina hi passem moltes hores i és inevitable empatitzar amb qui t'envolta. Tenim la sort de treballar per una entitat amb una plantilla molt estable i això fa que tothom es conegui molt i que anem creixent junts en tots els aspectes, professional i cronològicament.
Molts de vosaltres vàreu acabar els estudis i el MAP us va donar la vostra primera feina i encara sou aquí. Molts us heu casat, heu viatjat, canviat de pis, heu estat pares i mares, avis i àvies,  tiets i tietes...A mesura que ens anem fent grans ens van tocant altres rols no tan agradables, ens toca cuidar, acompanyar i acomiadar a persones que estimem. El tenir una mitjana d’edat tots força semblant fa que aquests moments es vagin repetint i ens afectin a molts de nosaltres al mateix temps.

Què has de fer o dir a un/a company que ho passa malament? Moltes vegades no saps què dir ni què fer. La persona que pateix ve a treballar i fa el cor fort per tirar endavant el dia però és difícil desconnectar. En la meva opinió hem d'estar alerta i cuidar aquestes situacions, parlar amb la persona i saber què necessita.

A continuació us deixo uns suggeriments molt senzills que tots sabem i que poden ajudar:
  • Observar molt i entendre si la persona pot o vol parlar
  • Estar disponible per escoltar 
  • Evitar dir les típiques frases fetes de l'estil "el temps tot ho cura", ja sabem que es diuen sense mala intenció però en realitat no ajuden. Millor demanar com pots ajudar i donar opcions concretes
  • No comparar, per a cada persona el seu dolor és el més important 
  • Respectar i compartir els silencis
  • Una mirada, un somriure o una abraçada poden ser molt terapèutiques

En aquesta casa donem molta importància a les persones, al seu benestar i creixement. Com sabeu tenim un “gimnàs emocional” on treballem el desenvolupament de les competències emocionals.  En aquest sentit potser seria bona idea crear un espai de suport emocional per qui ho necessités en aquestes etapes de la vida. Un grup on poder compartir i aprendre a gestionar aquestes emocions que afecten directament al nostre rendiment tant professional com personal. Què us semblaria? 
Aprofito per oferir les meves orelles i el meu cor a qui ho necessiti. Feliç divendres!

                            


















  "Cercant l'equilibri"-Grand Canyon National Park

dijous, 1 de desembre del 2016

Al final tots som iguals, persones

Afrontar una entrevista de feina sempre és un repte. No saber qui et trobaràs al davant, què et preguntaran…genera estrès i aquest pot fer que et bloquegis i no mostris tot el que t’agradaria de tu mateix en aquest “moment de la veritat”
No hi ha trucs ni fórmules màgiques per ser seleccionat. Cada entrevistador/a te clar el que l’empresa necessita i quin perfil hi encaixarà millor. Cal preparar-se bé, conèixer els requisits del lloc de treball, el sector i l’empresa on et presentes i finalment ser un mateix/a.

Però què passaria si l’entrevistador/a que et trobes no s’ajusta gens al que tenies pensat?Canviaria la teva forma d’actuar?
Fa un parell de setmanes es va emetre a l’Hormiguero un experiment social amb càmera oculta on diferents candidats a una feina eren entrevistats pel Pablo Pineda, un jove actor amb Síndrome de Down. El resultat és tot un poema i un trist reflexa del que encara passa a la nostra societat.
Demà dia 3 de Desembre es celebra el dia mundial de les persones amb discapacitat, una diada que pretén reivindicar els drets d’aquestes persones i fer-les visibles al món. S’ha fet molta feina i hem avançat però encara queda molt per caminar i aquest vídeo és només un exemple. 

Des de la Fundació MAP fa anys que es realitza una tasca de sensibilització a la comunitat i a les escoles. Durant aquest temps hem observat que hi ha una edat on les diferències son acceptades amb normalitat però hi ha un moment crític entre els 9 i 12 anys aproximadament on tot comença a canviar. Des de l’entorn familiar i escolar cal tenir-ho molt en compte i aprofitar aquesta etapa per fixar una bona base i assegurar així una societat més justa.

Us deixo l’enllaç al vídeo, si voleu saber més coses d’en Pablo en trobareu moltes més a Google, aquest noi és un crack,  feliç divendres!


dijous, 24 de novembre del 2016

Una abraçada!

El contacte físic és necessari pel nostre benestar. En la nostra relació amb els altres sempre hi ha present un contacte. Algunes persones tenen tendència a acostar-se molt quan parlen i si et separes es van acostant més i més...altres que toquen molt, que donen copets a l'esquena, també hi ha els petoners o petoneres i per últim els fans de les abraçades.

I d’aquesta conducta volia avui escriure, una abraçada costa ben poc de fer i te un gran poder. Es diu que les neurones necessiten almenys 6 segons per a connectar amb l’emoció, doncs aquest seria el temps mínim que ha de durar una abraçada per a que el procés químic que provoca es consolidi al nostre cervell.
Una abraçada és una mitja de comunicació entre dues persones i pot expressar diferents emocions sense utilitzar ni una sola paraula, pots saludar, donar afecte, consol, ànims...a més te molts beneficis tant fisiològics com emocionals, aquests serien per mi els més importants:
  • Quan ens abracem s’alliberen diferents substàncies que intervenen en el nostre estat d’ànim i en la motivació com ara la serotonina i la dopamina que tenen un efecte sedant i produeixen una sensació de tranquil·litat i benestar. S’ha estudiat que aquest efecte no només dura mentre t’abracen sinó que es manté força temps després.  També es segrega oxitocina que és l’hormona del vincle, a més contacte més vincle o el que també es coneix com “el roze hace el cariño
  • Redueix l’estrès i l’ansietat
  • Millora l’autoestima ja que et fa sentir valorat, això és molt important sobre tot durant la infància que és quan construïm la nostra personalitat  
  • Ens proporcionen seguretat i protecció
  • Transmet energia i fortalesa
  • Millora les relacions interpersonals, apropa a les persones
A més de tots aquestes beneficis, les abraçades curen, son màgiques i això les nostres filles i fills ho saben molt bé. 

Perquè quan ens fem grans ja no ens abracem tant? Avui dia existeixen fins i tot teràpies que utilitzen les abraçades i el contacte físic per alleujar els símptomes de la depressió i altres malalties. Us sembla poc? I a més son gratis!

Amb aquest post reivindico la tornada de l’abraçada, feliç divendres!



dijous, 17 de novembre del 2016

Sempre endavant

Abans de res volia excusar-me per les dues últimes setmanes en les que no he publicat el meu post dels divendres.  

El que va començar com una iniciativa pròpia amb l’objectiu de compartir coneixement s’ha consolidat al llarg de gairebé quatre anys amb la publicació setmanal d’un petit escrit o reflexió sobre temes diversos relacionats amb les persones, el recurs més important de qualsevol empresa. A dia d’avui he publicat 121 posts que han tingut més de 10.000 visites i 280 comentaris des del mes de Juliol de 2013, per mi significa molt.

Els vostres comentaris, mails, propostes i opinions son la meva principal font d’inspiració i motivació. Durant tota la setmana penso, recullo informació,  preparo i planifico cada post fins el dijous a la nit que és quan m’assec a escriure. Un procés llarg i que implica un esforç per estar al dia, llegir molt, pensar en temes que poden ser interessants, divertits i curiosos... Tot un repte que em vaig posar a mi mateixa i que he mantingut fermament durant tot aquest temps.

Fa mesos que visc una situació personal complicada, la greu malaltia d’una de les persones que més estimo en aquest mon ha trasbalsat i remogut la meva vida. Les últimes setmanes han estat molt complicades i no he pogut escriure, no he tingut el temps, ni la inspiració ni la força per fer-ho. Ara la situació sembla que s’ha estabilitzat i per poc que pugui seguiré endavant perquè una de les coses que m’ha ensenyat aquesta persona és a acabar sempre allò que començo, a ser fidel i compromesa i així ho faré.

Tots passem èpoques difícils i això afecta a totes les àrees de la nostra vida, també a la feina. És molt difícil deixar de banda allò que t'afecta, hem d'aprendre a gestionar-ho i és més fàcil si el nostre entorn ens dóna un cop de ma. Sentir-se cuidat, escoltat i acompanyat és el que es necessita per recuperar-se el més aviat possible.

Aquest post d’avui és un agraïment per tot el vostre suport i comprensió, és una gran sort estar envoltada de tan bona gent.

Feliç divendres!
                                                 "Sempre endavant" (afores de Gallup, New Mexico)

dijous, 27 d’octubre del 2016

La vida és curta i la vida és llarga, però no en aquest ordre

L’altre dia esmorzant va sortir un tema de conversa amb els companys força interessant i que curiosament apareix més com més grans ens fem. Un d’ells em va convidar a escriure sobre el perquè ens sembla que el temps passi més ràpid quan tenim fills (gràcies per la proposta Enric)
És un clàssic que la gent més gran et recordi constantment la rapidesa amb la que passen els anys i els fills es fan grans i quan t’ho diuen no fas gaire cas però la realitat és que la percepció del pas del temps varia segons l’edat. 

El procediment pel qual les persones mesurem el temps no està totalment definit, existeixen diverses teories al respecte, n’he fet un petit recull:


  • L’ efecte telescopi,  es tracta d’una alteració o error en la memòria, tenim tendència a percebre els fets recents com a més llunyans en el temps i els fets llunyans com a més recents. Aquest efecte es focalitza ens fets de la memòria autobiogràfica i amb l’edat es torna més freqüent
  • L’efecte de reminiscència. La nostra memòria està marcada per certs esdeveniments significatius que ens ajuden a mesurar el temps viscut. El primer dia d'institut, el dia que vas marxar de casa els pares, el naixement d’un fill, el primer viatge, la primera feina.... aquests fets generen una pila de records d'aquells que no oblides fins que arriba un moment en que la vida es torna més rutinària i no generes tants records. La vida amb 20 anys està plena de primeres vegades. Tenim molt bona memòria per les coses que passen per primera vegada i molt dolenta per les coses que es repeteixen milers de vegades.
    Jutgem el temps segons el nombre de records que tenim i la seva intensitat. La base de la vida son les emocions, noves experiencies i sensacions, aquestes creen punts de referència en el temps. El temps a la nostra ment és subjectiu i es percep mitjançant la localització d'aquests punts de referència que nosaltres mateixos hem creat. Com més records iguals tenim, més ràpid passa el temps, perquè ens instal.lem en la rutina i la comoditat i això ens aporta ben poc.  Segons aquesta teoria per sentir que aprofitem el temps al màxim cal omplir els nostres dies de noves experiències, aprenentatges, emocions fugint al màxim de la rutina.
  • Una tercera teoria defensa que aquesta percepció te a veure amb l’estrès, la rapidesa amb el que es mou el nostre entorn genera estrès, afecta a la nostra memòria i ens pot fer envellir de forma més ràpida


Tot i que aquesta sensació de que al fer-se gran el temps sembla que passi més ràpid és molt comú, no existeix una paraula per a descriure-la. En aquest sentit un creatiu americà anomenat John Koening va elaborar el The Dictionary of Obscure Sorrows, una web i canal de you tube de molt èxit on recull paraules noves inventades per a descriure aquestes emocions que no tenen nom. Ell crea el concepte de “zenosyne” per explicar aquest fenomen i l’acompanya d’un vídeo molt interessant, l’adjunto a veure què us sembla, feliç divendres!  La vida és curta i la vida és llarga



                                                          Bufa ben fort princesa



dijous, 20 d’octubre del 2016

No pensis en un ós polar

Si et dic: durant el pròxim minut no pensis en un ós polar. Pensa en el que vulguis però sobretot no pensis en un ós polar. Ok ja ha passat el minut. Ho has aconseguit? Què ha passat? Segurament no hauràs pogut apartar de la teva ment la imatge d’un ós blanc. 

Perquè si ens diuen que no pensem en una cosa concreta o en un problema o quelcom que ens preocupa o angoixa encara hi pensem més? Aquest fenomen en psicologia l’explica la Teoria dels processos irònics de Daniel Merton Wegner, professor de Harvard que va estudiar diferents processos relacionats amb el control mental.

Segons l’autor, existeix un mecanisme de control mental bimodal, és a dir, una part de la ment treballa de forma intencionada, conscient i voluntària i l’altre (la irònica) és un procés de supervisió involuntari i no conscient. En l’exemple de l’ós, la part conscient de la ment compliria la instrucció de no pensar en l’ós però la ment irònica, actuaria com a supervisora i vigilaria qualsevol indici de pensament relacionat amb l´ós provocant així (irònicament) que els pensaments apareguin.

A la nostra vida diària tenim molts “ossos polars “que mantenen ocupada la nostra ment, una reunió important, una decisió a prendre, records dolorosos, pors, monstres que ens visiten de nit...intentem no pensar-hi però de vegades és difícil i el nostre estat d'ànim i fins i tot la nostra conducta es veu condicionada per aquests pensaments. Cal prioritzar i relativitzar la seva importància ja que al final només son això, pensaments i per tant els podem controlar, canviar i fer desaparèixer, a continuació us consells que proposa en Wegner:
  • Triar un distractor i concentrar-te en ell. Pensa en un altre cosa, canviar a l’ós (problema que tinguem) per un per un gos groc o qualsevol altre animal o cosa
  • Posposar el pensament, és complicat però pots imposar-te no pensar-hi durant uns dies
  • No fer moltes coses alhora: Estudis demostren que les persones molt ocupades i amb alta càrrega mental tendeixen a tenir més pensaments no desitjats. 
  • Enfrontar-se a l’ós. Encara que sigui dur, pot ser efectiu pensar en l’ós de forma controlada i en moments adequats, fer-hi front i esbrinar el perquè d’un pensament recurrent a vegades és la única forma de que desaparegui
  • La meditació, el mindfulness i l’esport també ajuden a evitar pensaments no desitjats

Escriure aquest post se’m va acudir després de veure una peli el cap de setmana passat i que en la meva opinió exemplifica molt bé aquest fenomen. Parlo d’Un monstruo viene a verme. No faré spoilers ja que val molt la pena veure-la, només dir que és d’aquelles pelis que creen una atmosfera especial a la sala, una sensació de comunió entre els espectadors que quan acaba genera un silenci total a la sala, ningú s’aixeca, necessites uns segons per recuperar-te i tornar a la realitat, això és la màgia del cinema, què gran ets J.A.Bayona! Aneu al cinema i comentem! la peli toca altres temes molt interessants, si som un grupet podriem muntar un cine-fòrum, qui s’apunta?

Feliç divendres!
Ja tinc el llibre a punt, per comparar...


dijous, 13 d’octubre del 2016

Bona nit


Una de les coses que ens agrada del cap de setmana és que no cal matinar, podem allargar una estoneta al llit, i és que... a qui no li agrada dormir
Dormir es un plaer per a la majoria de nosaltres però també una necessitat fisiològica fonamental. Mentre dormim l’organisme desenvolupa tot un seguit de  processos bioquímics que el regeneren i la nostra ment processa tota la informació que ha rebut durant el dia. Els experts recomanen dormir entre 6 i 8 hores diàries, ni més ni menys, dormir poc o dormir massa és igualment perjudicial per la nostra salut.

Moltes vegades oblidem la importància de la son però en realitat els problemes per dormir son força habituals i generen molt malestar, ansietat, cansament, baixes mèdiques...cal cuidar les nostres rutines i esforçar-se per dormir les hores necessàries, si no és possible s'hauria de consultar per si hi ha algun factor que provoqui aquest problema.

Descansar sense despertador, fer una migdiada al sofà el diumenge...son petits grans moments de benestar que ens aporten molts beneficis, recordem-ne alguns:
  • Dormir com cal millora la memòria, enforteix les connexions neuronals, la memòria a curt termini es transforma en memòria a llar termini fixant així la informació
  • Potencia la nostra creativitat, la imaginació creix produint noves idees. Dormir és necessari per poder mantenir la concentració al llarg del dia i per ser més efectius i precisos en tot el que fem, la son provoca errors, oblits....
  • És necessari per regenerar el sistema immunitari i protegir el nostre cor
  • Ens aporta l’energia necessària per afrontar un nou dia
  • Ajuda a combatre la depressió, mentre dormim el cos genera i equilibra els nivells de melanina i serotonina proporcionant benestar i tranquil·litat. Descansant el temps necessari mantenim l’estrès i el cansament a ratlla i ens fa estar de més bon humor!
  • Dormir les hores necessàries contribueix a controlar la gana (i el pes), la falta de son fa que el cos demani més quantitat de menjar
  • Dormir ens fa més guap@s, durant les hores de descans es donen processos que afavoreixen la qualitat de la nostra pell i evita que ens surtin ulleres d'ós panda!
La veritat és que jo sóc força marmota i molt fan de les migdiades, estaria bé poder-ne fer cada dia, diuen que amb 20 minutets n'hi ha prou per augmentar la nostra concentració i productivitat.
Per si un dia no aconseguiu dormir us deixo la meva cançó de bressol preferida, feliç divendres!



dijous, 6 d’octubre del 2016

No deixis de caminar

Tots sabem que fer exercici és fonamental per la nostra salut. Moltes vegades però ens centrem en els beneficis que fer esport te pel nostre cos, és a dir ens quedem en el pla físic (que no és poc) però cal tenir en compte els gran valor que l’exercici físic aporta a la nostra ment i a la nostra salut emocional.
Caminar o córrer de forma regular redueix el risc de patir malalties com la diabetis, el colesterol, hipertensió, problemes de circulació, sobrepès, millora el nostre sistema immunitari, etc.

Els beneficis a nivell mental son també molt importants, repassem els principals:


  • Redueix el nostre nivell d’estrès, fer esport ens relaxa. Al fer exercici el nostre cos genera endorfines que son les “hormones del benestar”, això ens fa sentor millor, més positius i feliços
  • Augmenta la nostra autoestima. Superar-se cada dia, fer una mica més, ser constant fins i tot en dies en els que estàs més cansat o plou o no en tens ganes...et fan sentir orgullós de tu mateix, satisfet. Ens sentirem millor i amb més energia i auto confiança, aquí tot val, ballar, anar amb bici, caminar, saltar, nedar, esquiar, escalar, córrer...el més important és moure't
  • Millora l’estat d’ànim, si tens un d’aquells dies tontos no hi ha res millor que sortir a que et doni l’aire i suar una mica per sentir-te millor. Personalment l’esport em fa desconectar i gaudir de l’aquí i ara sense pensar en res concret i això em carrega les piles per una bona estona i a més tinc la sort de poder-ho fer en un entorn natural preciós i sorprenent
  • Hi ha estudis que demostren que l’exercici físic moderat oxigena el nostre cervell estimulant el lòbul frontal que està relacionat amb la creativitat, sobretot si es pot fer a l’aire lliure i en entorns naturals, es genera una alliberació i un estat mental d’expansió que afavoreix l’aparició de noves idees, projectes i solucions
  • El treball aeròbic regular millora la capacitat per centrar l’atenció, les persones actives tenen un funcionament cerebral més eficient que les sedentàries
  • Ens ajuda a memoritzar millor nova informació, una mica d’esport t’ajuda a estudiar!

El més difícil de tot plegat és ser constant i crear l’hàbit, buscar temps, sempre hem de trobar una estona del dia per dedicar-nos a nosaltres mateixos. Els beneficis es veuen de seguida  (en poques setmanes). El més important és, com diuen els Txarango: 
 “No deixis de caminar encara que et fallin les forces, no deixis de caminar"

"No deixis de caminar" Petrified Forest National Park

Feliç divendres

dijous, 29 de setembre del 2016

Quan érem joves

Les emocions son com la nostra pell, és impossible separar-se d’elles i per tant és molt important saber gestionar-les bé per  poder viure tranquils i feliços.

Hem parlat moltes vegades de les emocions bàsiques o primàries, com recordareu, es troben  presents en tots nosaltres i son la resposta immediata a determinats estímuls: ira, por, fàstic, alegria, tristesa i sorpresa. No hi ha emocions bones o dolentes, totes tenen la seva funció.

Avui volia parlar d’una emoció que no és de les primàries ja que requereix un cert nivell d’elaboració  i valoració de la persona i que a tots ens acompanya de tant en tant (a alguns més que a altres) aquest matí ja l’ he sentit només llevar-me al recordar la data, 30 de setembre, un any més al sac, uff com pesen! És la nostra amiga, la nostàlgia.

D’entrada la podríem relacionar amb la tristesa ja que l’orígen de la pròpia paraula és la suma de “nostos”que vol dir tornar i “algos” que és sinònim de dolor, seria com la pena que sentim per quelcom que hem tingut en el passat i ja no tenim, és el record d’allò perdut el que ens fa sentir la nostàlgia i generalment son records d’experiències i moments feliços per tant podríem dir que es una barreja de tristesa, alegria i cert consol al transportar-nos temporalment a aquell lloc on vam anar de viatge, a un dia concret, una persona especial...

La nostàlgia és una emoció que sol aparèixer conforme ens anem fent grans, en dates senyalades com aniversaris, nadals, crisi dels 40...altres vegades apareix de sobte davant d’estímuls concrets com una foto, una olor, una cançó. Normalment te una durada curta, uns minuts, unes hores o un parell de dies, i és inofensiva per la nostra salut però si s’allarga gaire més i la tristesa guanya terreny podria portar problemes d’ansietat o depressió. L’hauríem de diferenciar de la melancolia que és un sentiment de tristesa general que no necessàriament va lligada al record d’algun esdeveniment o persona del passat  i de fet és el nom que antigament es donava a la depressió.

Per sentir-nos millor quan tenim aquests dies estranys de “morrinya” no hi ha res millor que molts “mimos” un bon sopar i una mica de música. Curiosament quan estem baixos tenim tendència a escoltar música trista, sembla un acte masoquista no? Doncs no, segons un estudi de la Universitat d’Ohio els nivells de l’hormona prolactina augmenten quan estem tristos i produeix un efecte psicològic de consol,  per tant amb un alt nivell d’aquesta hormona ens sentim millor. Els científics van  comprovar que les cançons amb melodies lentes i lletres tristes augmentaven els nivells de prolactina provocant una sensació d’alleujament emocional.

No sé si serà per les hormones o no però la música sempre ha estat una gran medicina per les emocions i és curiós com a vegades només sentint unes notes canvia el nostre estat d’ànim al moment. Una cançó que a mi personalment em porta a la nostàlgia últimament és When we were Young de l’Adele. Vaig tenir la sort de sentir-la en directe i fa posar la pell de gallina i volar els teus pensaments, és difícil no emocionar-se amb lletres així, us enllaço una versió de "Quan érem joves"

                                                When we were Young- Adele
Quina és la cançó que us posa nostàlgics i nostàlgiques?
Feliç divendres!

dijous, 22 de setembre del 2016

Winter is coming

El passat diumenge es va celebrar a Los Angeles la 68 edició dels premis Emmy de l’Acadèmia de televisió d’Estats Units on la gran “Game of thrones” es va convertir en la sèrie més premiada de la història. La posada en escena de la cerimònia, l’assistència de grans estrelles de tele i cine, la distribució mediàtica i el glamour creixen any rere any, jo diria que ja es pot equiparar al show dels Òscars. Em confesso, sóc “seriòfila” sense remei i avui porto una petita reflexió al respecte...

La televisió ha canviat radicalment, cada vegada és menys lineal i és l’espectador el que tria el que vol veure, com i quan. L’oferta s’ha diversificat i ha augmentat de forma exponencial els últims anys fent de les sèries el producte més consumit al món mundial. Els grans actors i actrius de cinema sempre havien tingut certa recança a aparèixer a la petita pantalla, d’alguna forma era un desprestigi, actualment és totalment al contrari, tots volen una sèrie de TV i si és necessari la produeixen! La proliferació de nous talents i la recuperació de velles glòries és un dels encants d’aquest petit format.
Sèries d’aventures, ciència ficció, drama, comèdia, terror, història, crítica social, sàtira política...tots els gèneres en petites càpsules de menys d’una hora , sense anuncis i més barat que el cine! Ens expliquen històries fragmentades en temporades que s’allarguen més o menys en el temps, algunes durant més de 10 anys convertint els personatges gairebé en part de la nostra família. Plataformes online com Netflix, Movistar plus, HBO, Amazon...ofereixen una àmplia oferta fins i tot a mida depenent de les nostres preferències.  Aquestes grans empreses creen nous productes constantment i estudien el nostre comportament per saber què és el que més ens agrada i fins i tot poden saber en quin capítol quedarem oficialment “enganxats” a una sèrie (si si és molt fort però és el que te la xarxa)
Però perquè ens agraden tant les series? Recordo quan jo vaig començar a aficionar-me a elles, Twin Peaks va ser la primera posant el llistó molt alt. Rondàvem els anys 90 i tot era molt diferent, no sabíem què eren els Emmy, no hi havia internet  i havies d’esperar una setmana o més per veure el següent capítol, ufff però com ho suportàvem? A més, no podíem comentar el que passava per twitter ni facebook ...no sabíem quan es gravaria la propera temporada ni qui serien els actors ni res de res! Jo penso que el que t’atrapa d’aquest petit format son les bones històries, els personatges autèntics i els bons guions. El gran canvi amb internet és la gran publicitat que es fa de les series, les xarxes socials son les responsable del fenomen fan que es crea per despertar la nostra curiositat, estratègies de màrqueting molt ben dissenyades pels millors experts del món abans, durant i fins i tot després de la sèrie et conviden constantment a provar l’experiència. Les sèries i minisèries passen de ser un entreteniment a objectes de culte amb webs pròpies, atraccions als grans parcs temàtics del món, merchandising de tota mena, festivals propis, bandes sonores, còmics, llibres...

No entraré a parlar de les meves series preferides perquè no acabaria mai...només anomeno tres de les últimes que he vist i que m’han encantat, son ben diferents però totes tenen quelcom que les fa especials:
  • ciència ficció/aventures: la sorprenent Stranger Things rescatant a la petita gran Winona Ryder i transportant-nos a l’època dels Goonies i ET (segona temporada en camí)
  • crítica social: la dura i per desgràcia realista American Crime, dues temporades, dos temes ben diferents i actuals (racisme i bullying) mateixos actors i actrius fent diferents personatges, l’heu de veure (tercera temporada aviat)
  • comèdia negre i àcida: situada als suburbis de Chicago, la gran Shameless amb un espatarrant William H Macy, explica la vida dels Gallagher, una família on el més “normalet” pateix un trastorn bipolar, senzillament brutal! (el 2 d’octubre arrenca la setena temporada!)

Quines son les vostres series preferides d’avui i sempre? Espero recomanacions i propostes ara que el winter is coming,  què millor que una bona marató de sèries a la vora del foc? 
Aquí teniu un tastet, feliç divendres!



dijous, 15 de setembre del 2016

Persegueix els teus somnis, ells saben el camí

Després de les merescudes vacances tornem a començar temporada d’infodivendres... i ja en van 4 (aviat atraparem a Joc de Trons)
Setembre és un mes especial, aquella oloreta de llibre nou, els carrers plens de nens i nenes, canvia el temps...ahhh i és el meu aniversari! La tornada a l’escola i a la feina sempre provoca nervis i il·lusió, és sens dubte una època de noves oportunitats amb energies renovades,  nous propòsits i somnis per complir. El temps lliure gaudit a l’estiu dona la distància necessària per pensar i analitzar les nostres vides des de nous punts de vista i ens carrega de piles per canviar tot allò que no ens agrada o volem millorar.

Precisament dels somnis volia parlar avui, però no d’aquells somnis estranys que tenim involuntàriament quan dormim (això ja ho faré un altre dia) sinó d’aquells que creem conscientment i que son els nostres desitjos i el nostre full de ruta.
Tot el que volem aconseguir a la vida neix primer com un somni, és quan li posem data i definim un pla d’acció que es converteix en objectiu assolible.

Els somnis no es fan realitat sols d’un dia per l’altre, no és qüestió de sort, s’ha de treballar molt. Us passo unes pistes de com començar:                                                                                 
  • convertir el somni en objectiu ben definit i fins i tot escriure’l en paper, posar dates i anar-lo revisant per enfortir el nostre compromís amb ell
  • dissenyar un pla d’acció desglossant un objectiu gran en varis de petits esglaonant així l’èxit i fent-lo més viable. Si ens marquem un objectiu molt gran i difícil ens podem desmotivar pel camí...
  • definir els recursos dels que disposem, tant propis com d’altres persones que ens poden ajudar (i les que no)
  • preveure possibles entrebancs o problemes que poden sorgir i pensar com els afrontarem
  • entendre l’error com a part del procés. Quan calgui, replantejar l’objectiu o la forma d’assolir-lo. Si el somni segueix sent important caldrà buscar noves formes de fer-lo realitat, no podem esperar resultats diferents si sempre fem les coses igual. 

Per poder arribar fins al final cal un ingredient essencial: la motivació
És molt possible que tinguem moments on ens semblarà impossible aconseguir-ho, poden passar coses al nostre voltant que ens obliguin a “aparcar “el somni una temporada...però cal no rendir-se, visualitzar l’èxit i seguir treballant fins al final, la recompensa serà encara més gran.
I recorda sempre que si pots somiar-ho pots fer-ho (Walt Disney)


                                          Un somni fet realitat (Agost-Setembre 2016)

dijous, 16 de juny del 2016

Les petites coses

Ja falta menys, les olorem, les somiem...les tenim a tocar...les vacances! Aquest és l’últim infodivendres de la temporada i avui el dedico precisament a aquest període de l’any tan desitjat.
De vacances n’hi ha per tots els gustos, alguns les prefereixen tranquil·les, sense massa desplaçaments, de relax a la platja, de muntanya, de càmping, hotel, furgoneta...n’hi ha que s’estimen més viatjar a llocs propers i altres com més lluny millor, siguin com siguin molts son els beneficis de parar per uns dies el ritme i canviar la nostra rutina, repassem els principals:
  • Millora la salut física: Hi ha estudis que afirmen que fer vacances almenys una vegada a l’any redueix el risc de patir problemes cardíacs. Millora la qualitat de la son i la gana i això fa que ens trobem millor
  • Beneficis per la nostra salut mental: gaudir de dies de festa ens protegeix de la depressió, la tensió, l’estrès i el cansament. És per tant una època per “posar-se a punt “i preparar-se per l’hivern
  • Enriqueix les relacions personals: El fet de tenir més temps lliure fa que gaudim més de la companyia dels nostres. Durant les vacances es planifiquen activitats amb la família i compartim els dies intensament, parlem més, escoltem més i generem experiències, records i sensacions positives que ens acompanyaran sempre.
  • Enriqueixen la relació amb nosaltres mateixos: Estar més relaxat i fora del context habitual facilita el diàleg intern, la introspecció. Ens ajuda a prendre consciència del que necessitem, el que volem pel futur, els canvis que volem fer... és temps per fer les paus amb nosaltres mateixos i curar algunes ferides
  • Proporcionen inspiració: viatjar, canviar d’aires ens fa pensar de forma diferent, descobrir nous paisatges, cultures, menjars, música, persones...és inspirador i enriquidor. Les noves experiències viscudes son una gran injecció de motivació, t’ajuden a tornar a la feina a tope i et permeten agafar forces per afrontar el que vingui.

Us desitjo que gaudiu al màxim d’aquests dies, que aprofiteu cada minut, cada posta de sol o cerveseta a la platja, cada petó, cada somriure...aquelles petites coses que son realment les més importants.

Per si encara no l’heu vist us deixo el link al curt “les petites coses” genial promo d’Estrella damm per aquest estiu 2016.

Que sigueu molt feliços! Carpe diem!

dijous, 9 de juny del 2016

El viatge

Fa un parell d’anys vaig escriure una petita història per presentar la Fundació Map durant una formació, es tracta d’un conte que intenta captar l’essència de la nostra entitat. El que ha passat aquests últims dies m’ha fet recordar l’escrit i voldria compartir-lo amb tots vosaltres.

El viatge

La Casilda tenia un somni, una il·lusió des de petita, volia viatjar a Nova York, pujar a l’Empire State, passejar per la cinquena avinguda, Central Park... Durant molt temps la preparació d’aquest  viatge va ser el motor de la seva vida, va estalviar, estudiar anglès i història dels Estats Units, va llegir centenars de guies de viatge, diaris, va parlar amb altres persones que hi havien estat...fins que va arribar el gran dia. 

Ho tenia tot preparat , els bitllets d’avió, passaport, maletes, mapes... va anar cap a l’aeroport amb tres hores d’antelació per evitar imprevistos, va facturar la primera de la cua i fins i tot va poder triar el seient al costat de la finestra.
El viatge va ser llarg però tranquil, les hostesses van ser molt atentes amb ella, li portaven menjar, begudes, mantes.. I va arribar el gran moment, es va posar nerviosa, fins i tot espantada, seria Nova York com ella havia somiat de petita? Es va cordar el cinturó i va abraçar amb força el seu seient, va tancar els ulls i quan les rodes de l’avió van tocar a terra va sentir una veu suau que sortia de l’altaveu: Benvinguts a Londres.
Londres? Va cridar, Londres!! Jo anava a Nova York!! Perquè jo, que he fet malament? No és just!  Però aquell era el seu destí , havia de baixar de l’avió, no tenia elecció.
Estava decebuda, trista, enrabiada amb el món. Durant un temps no va saber reaccionar, tot era difícil i dolorós. Poc a poc  va anar veient que a Londres també hi havia coses meravelloses per descobrir i va decidir que les trobaria! El món era més gran, ric i variat del que ella s’havia imaginat. Aquesta experiència la va convertir en una persona forta, lluitadora i molt feliç.

La Casilda és la fundadora d’una entitat social de referència per a tota una comarca i el seu viatge a Londres és el seu fill, l’Elies, la persona que va canviar per sempre la seva vida i la de moltes persones amb capacitats diferents.

Bon viatge Elies…

                                                                  Surt el Sol a l'Aeroport

dijous, 2 de juny del 2016

Ets intel.ligent?

Fa temps que us volia parlar d’un home del qual sóc molt fan. Es tracta del psicòleg americà Howard Gardner, el pare de la Teoria de les intel·ligències múltiples. Segons Gardner cap persona és millor ni pitjor ni igual que un altre, segons ell la intel·ligència no és allò que mesura un test, és la capacitat que tenim per adaptar-nos a l’entorn i per tant hi ha més d’una forma de fer-ho, concretament descriu 8 tipus d'intel.ligència:
  • Intel·ligència lingüística: és la capacitat de dominar el llenguatge per a comunicar-nos de forma eficaç. Hi encaixen persones que es dediquen a la política, escriptura, periodisme...
  • Intel·ligència lògic-matemàtica: capacitat pel raonament lògic i la resolució de problemes matemàtics, els tests clàssics d’intel·ligència es basen en aquest tipus que seria la més “acadèmica” o més treballada a l’escola tradicional. La tenen molt desenvolupada economistes, enginyers, científics...... 
  • Intel·ligència espacial: és l’ habilitat per observar el mon i els objectes des de diferents perspectives,  representar idees de forma gràfica, tenir facilitat per interpretar plànols, bona capacitat d’orientació. Serà molt present en fotògrafs, arquitectes, dissenyadors, publicistes i artistes en general
  • Intel·ligència musical: Capacitat per a percebre, diferenciar, transformar i expressar el ritme, timbre i to dels instruments musicals 
  • Intel·ligència corporal: Es tracta d’una intel.ligència bàsica que permet realitzar activitats que requereixen força, rapidesa, precisió, coordinació,equilibri, habilitat per a utilitzar eines de tota mena, etc. Són competències necessàries per a perfils d’esportistes, ballarins, cirurgians, actors, escultors..... 
  • Intel·ligència intrapersonal: És la que ens ajuda a comprendre i controlar el nostre propi funcionament, gestionar les emocions i actuar de forma adequada en cada situació. Determinarà el nostre nivell d’autoestima i autonomia i per tant és de vital importància en totes les àrees de la vida
  • Intel·ligència interpersonal, és la capacitat d’interpretar i entendre a les persones que ens envolten, també definirà el nostre nivell d’empatia. Serà indispensable per mestres, psicòlegs, advocats i persones que treballen al servei d’altres persones
  • Intel·ligència naturalista, aquest tipus va ser afegit posteriorment a l’estudi orginal (1995). Gardner va considerar necessari incloure aquesta categoria ja que és essencial per a la supervivència de l’esser humà. Es tracta de l’habilitat per a detectar, diferenciar i categoritzar aspectes relacionats amb la natura

Totes elles son necessàries i les tenim en major o menor grau i sempre es poden potenciar i millorar.
Sembla que el sistema educatiu s’enfoca cada vegada més en aquesta visió, és vital per l’èxit personal i professional descobrir i formar-se tenint en compte tots els tipus d’intel·ligència.
El passat mes d’Abril vaig llegir una entrevista a Gardner de La Vanguardia que em va encantar. Segons l’autor “una mala persona no arriba mai a ser un bon professional” pot ser tècnicament molt bo però no excel·lent, cal potenciar i desenvolupar múltiples aspectes per a ser feliç i triomfar en aquesta vida. I tu on destaques més?
Us deixo un vídeo d'en Punset fent-li una entrevista a Redes:


Feliç divendres!