Sortim a jugar?

Com ja sabeu, tenim la sort de treballar per una entitat que valora les persones per sobre de tot. Potenciar i fer créixer als nostres professionals és el més important i la base per atendre millor a les persones. En aquesta línia i des de fa un parell d’anys,  vam iniciar un programa de desenvolupament de competències emocional, es tracta del nostre particular “gimnàs emocional”. Actualment estem acabant la segona edició i ja preparem la tercera amb l’objectiu que totes les persones de la casa hi puguin participar. Aquest programa està format per diferents fases: avaluació inicial, desenvolupament (sessions formatives a l’aula), sessions de coaching individual, sessió d’outdoor training (entrenament a l’aire lliure, podeu revisar el post del 27/11/2014) i avaluació final.

Aquesta setmana he tingut la sort de viure una nova jornada d’outdoor training i aquesta vegada com a dinamitzadora i observadora, ha estat una experiència molt enriquidora, poder observar comportaments i actituds diferents davant els reptes i fer-los conscients mitjançant la reflexió individual i conjunta és la millor forma per aprendre i començar a canviar tot allò que ens limita en el nostre dia a dia.

L’outdoor training és un tipus de formació que es realitza en espais oberts utilitzant una metodologia experiencial o vivencial basada en actuar, observar, sentir, sortir de la teva zona de confort i finalment reflexionar. A través de diferents activitats es fan evidents coneixements apresos a l’aula, es treballen i es desenvolupen diferents habilitats i es posen de manifest les nostres actituds i valors. A més, el fet de portar-se a terme a l’exterior en un espai desconegut i lluny de l’entorn laboral facilita les relacions interpersonals i cohesiona els equips. 

Mitjançant dinàmiques i jocs es poden treballar conceptes complexes que a vegades costen d’entendre si ens quedem només en la teoria, s’han de viure, parlo de les competències emocionals:

• consciència emocional: ser conscients i posar nom al què ens passa és el primer pas pel canvi
• regulació emocional: conèixer com gestionem les nostres emocions, la frustració, la por, la incertesa són presents a gairebé totes les dinàmiques de l’outdoor
• autonomia emocional: activitats que ens fan reflexionar sobre la nostra autoestima, actitud davant la vida i els reptes, la nostra capacitat per a buscar i demanar ajuda, nivell de resiliència...
• habilitats socials: com ens comuniquem, com treballem en equip, la nostra capacitat per escoltar i tenir en compte les necessitats dels altres...

A totes i tots els que hi heu participant què opineu de l’experiència? I als que no, paciència! Tot arriba! feliç divendres ;)

Sense tocar de peus a terra. Santa Maria de Palautordera. Equip MAP

Blanc o negre? 

Ens passem el dia prenent decisions, la gran majoria de vegades no tenen gaire importància, què esmorzarem? quina roba ens posarem...moltes les prenem de forma inconscient però fins i tot quan no triem estem decidint alguna cosa. Altres vegades però hem de decidir coses importants que tindran conseqüències com ara, què direm a la propera reunió d’objectius? Com comunicarem una mala notícia...i finalment hi ha aquell tipus de decisions que marcaran les nostres vides...la carrera que triem, la persona amb la que compartiren la nostra vida...

I tu com decideixes? Segurament hi ha vegades que et deixes portar per la intuïció i altres per la reflexió, depèn de la importància del que has de triar. La presa de decisions és un procés complicat on intervenen molts factors com ara l’experiència prèvia, l’autoestima, la confiança en un mateix...

La capacitat per prendre decisions de forma eficient i eficaç és una competència molt valorada per les empreses. És la forma en la que solucionem un problema, analitzant les diferents alternatives i triant la millor solució. Està directament relacionada amb altres conceptes com la responsabilitat, l’orientació a la tasca, la creativitat i el compromís.

Algunes reflexions que podem fer abans de decidir:

• Tenir clara quina és la decisió a prendre, l’objectiu del procés i les opcions possibles que tenim disponibles
• Escoltar a les persones que ens envolten, no hom sabem tot, sempre està bé escoltar i valorar altres opinions
• Analitzar les diferents opcions i les conseqüències de la decisió a curt, mig i llarg termini. Aquest és el conegut mètode 10, 10, 10 de Suzy Welch, com et sentiràs y com estaràs després de 10 minuts de prendre la decisió, després de 10 mesos i després de 10 anys 
• No tenir por, tots ens podem equivocar
• No allargar massa el procés, si cal posar data límit

S’ha de ser valent/a alhora de prendre algunes decisions i no encantar-se massa sinó el que pot passar és que algú altre ho faci per nosaltres i qui millor que un mateix per saber el què vol? 

Us deixo una foto d'una de les decisions més encertades que he pres mai, el millor lloc on viure.

Gombrèn (Ripollès) aquest matí a les 7:30 h

Feliç divendres!

Per totes les princeses del món

Dimarts passat es va celebrar el dia internacional de la dona, enguany amb el lema “Per un Planeta 50-50 l’any 2030: Fem el pas per a la igualtat de gènere. La veritat és que vaig pensar, ostres l’any 2030? Falten 14 anys! Espero que abans ja no faci falta celebrar cap dia de la dona, que no calgui reivindicar ni lluitar per la igualtat. Aquesta setmana volia fer un post amb un recull de dades sobre la desigualtat entre homes i dones a diferents àmbits de la vida però al final he decidit que totes aquestes dades ja les tenim, estem fartes i farts de sentir-les i llegir-les i per desgràcia ja no tenen massa impacte en el nostre dia a dia. Llavors vaig recordar un conte que aquests dies torna a córrer per les xarxes socials, es tracta de “La princesa cavaller” de la Sònia Moll, fa reflexionar molt més que unes estadístiques, aquí us el deixo, l’he extret del seu bloc http://lavidatevidapropia.blogspot.com.es/search?q=la+princesa+cavaller espero que us agradi:

"Doncs no. No totes les princeses tenen el cabell llarg, ni totes són rosses. No és cert. Podríem dir que totes són boniques, però no com tu et penses, no com ho has vist a les pel·lícules. Perquè suposo que és a les pel·lícules que ho has vist, oi?, que les princeses són rosses i boniques i tenen el cabell molt llarg i sedós i duen vestits de gasa. Sí que és veritat que potser hauríem d'admetre que totes són boniques, però no així, saps?, no com et penses, no rosses i etèries i volàtils. Algunes, saps, tenen una bellesa rara, inquietant, obscura. Potser per això no podem deixar de mirar-les, i ens arrosseguen amb una força més obscura encara, com l'aigua negra del riu. Algunes princeses tenen una bellesa terrible que xucla l'ànima i la buida. Són belles, d'acord, totes ho són. Però no totes són rosses, ni tenen el cabell llarg, i no totes tenen príncep, saps, per ser princesa no cal que hi hagi un príncep. Tampoc no totes les princeses duen sabates de taló ni es deixen fotografiar el cul al costat del cul d'altres princeses que vénen a visitar-les mentre pugen les escales d'un palau ben visible. Les princeses que no coneixes agafen l'espasa quan cal i van a cavall i viuen en palaus invisibles i defensen regnes que no són de cap rei pare, sinó d'elles, només d'elles, i si cal tallen caps i rebenten cuirasses. I no te'ls creguis quan et diuen que són fines i que no poden dormir si hi ha un pèsol sota no sé quants matalassos. Menteixen. També menteixen quan et diuen que les bruixes les envegen i per això les fan dormir durant cent anys fins que arriba un príncep que les desperta amb un petó. T'asseguro que no necessiten ningú que les vingui a salvar. I de petons, saps, en tenen per donar i per vendre, i no en venen, en fan a tort i a dret, ara sí que ho he dit bé, i molts, cada dia, no un cada cent anys. I, per si no ho sabies, les bruixes i les fades s'estimen. Això no t'ho han explicat? 

No te'ls creguis quan et repeteixin que les princeses tenen els cabells llargs i rossos i la pell fina com pa d'àngel. Algunes tenen el cabell curt i rabiosament negre, i van a cavall o en bicicleta pertot arreu, i es fan crostes als genolls i s'empastifen les mans i els peus i neden despullades en l'aigua gelada del riu i després s'eixuguen al sol com llangardaixos. I fan molt de soroll quan riuen. Tornen a casa pel bosc, amb els peus descalços i l'olor de la terra adherida per sempre a la pell, als cabells, al ventre. Tornen a casa amb gana de lloba i mengen pa i olives i mel. I res ni ningú no els pren la vida."

Cap canvi serà possible si no es fa des del principi de les nostres vides i amb la implicació de tota la societat.  És la nostra responsabilitat.

Aquí us presento les meves princeses-cavaller, les dones del futur. Feliç divendres!

Que res ni ningú ens pari, fins a l’infinit i més enllà #onedayiwill

No hi estic d’acord!

Quantes vegades ho has pensat i no t’has atrevit a dir-ho? Perquè tenim tanta por alhora d’expressar el nostre desacord o la nostra opinió? A vegades volem ser tan políticament correctes que callem o maquillem la nostra resposta convertint-nos en hipòcrites i falsos. Moltes vegades som conscients d’aquest fet i això ens genera un malestar intern que si es repeteix sovint pot tenir conseqüències per la nostra salut mental.

Realment a la nostra societat no està massa ben vist queixar-se, el que ho fa gaire sovint és etiquetat de negatiu o rondinaire. Les queixes sense fonament son tòxiques però si son justificades, tenen un objectiu concret, aporten solucions i es realitzen de forma correcta i assertiva poden ser una eina de canvi molt poderosa.

En l’àmbit laboral l’empresa ha de crear l’entorn i els canals adequats per atendre totes les queixes i suggeriments. La forma més habitual de fer-ho és mitjançant enquestes de satisfacció o valoració com a mínim una vegada a l’any. Malauradament la gran majoria de la gent no creu en aquest instrument, no son sincers no expressen realment el que pensen, ni tan sols si son anònimes. Moltes vegades ses contesten de forma mecànica i sense aportar cap mena d’informació de valor. És una llàstima perdre aquesta oportunitat, és molt fàcil queixar-se pels passadissos però així no solucionem absolutament res perquè la informació no arriba on ha d'arribar.

Hi ha persones que defensen el que pensen a capa i espasa, que reivindiquen el que consideren injust. En el món del tercer sector moltes vegades necessitem fer soroll per a ser escoltats. Manifestacions, mitjans de comunicació, llibres, programes i sèries de televisió son moltes vegades els altaveus de queixa de la nostra societat. Com ja he comentat alguna vegada per mi el cinema és una de les vies per donar a conèixer les injustícies socials, delictes encoberts i temes oblidats per alguns. Per aquest motiu em fa molt feliç que pelis de denúncia social s’imposin a grans superproduccions, és el cas de la guanyadora a l'Òscar a millor film de l'any, Spotlight. Una cinta senzilla i clara que mostra la verídica història encoberta d'anys d'abusos sexuals a infants part de la Església de Boston, tot un escàndol que per desgràcia està a l'ordre del dia. Què gran el cinema!

Us la recomano molt, aquí teniu el tràiler.

https://www.youtube.com/watch?v=3G2EgJBkNaQ

Feliç divendres