Taula de Nadal

Arriben les festes de Nadal, molt esperades per alguns, pesades i fins i tot odiades per altres...sigui com sigui és una oportunitat única per retrobar-te amb els teus i no la podem desaprofitar. Una de les protagonistes d’aquests dies son sens dubte les taules, que ens han vist créixer i formen part de la història de les nostres famílies. Rodones, rectangulars, plegables i improvisades son el punt de reunions interminables, àpats suculents, sessions de debat, bingos i timbes clandestines...

A les famílies normalment sempre hi ha algú que és el responsable de muntar-les i parar-les, un  promotor/a detallista, el president o presidenta de la comissió de festes de la casa, el nexe d’unió, el que fa seguir a tothom el guió sense deixar-se res, el que reclama els versos als petits i els bastons per picar al tió, prepara les postres i sap com funcionen els quarts de les campanades de cap d’any. El més dur d’aquestes festes serà recollir el testimoni dels que no hi son, un testimoni que no voldríem agafar i que no hem demanat però ho haurem de fer i ho farem, tan bé com ens van ensenyar els ocupants de les cadires buides.

Comparteixo amb vosaltres un petit escrit que l’Antoni Bassas va publicar al diari Ara fa uns anys justament amb aquest títol. Amb només unes línies és tota una metàfora de la vida, per reflexionar i gaudir dels nostres cada minut com si fos l’últim.

Vista des de la taula del dinar de Nadal, la vida comença en una trona i acaba en un cadira de rodes. Pel mig hi ha un canvi de posicions, una millora generacional que comença a la incòmoda cadira de tisora, allà a baix, a l’ala oberta, continua al lloc que toca pota, i algun dia, després de debutar a cal sogre, culmina al cap de taula. Per darrere van empenyent amb més cadiretes i per davant van deixant cadires buides. El primer any de la cadira buida fa una mica de mal, el Nadal. Després, el dolor és més somort, perquè no podem evitar de repassar les alineacions de cada 25 desembre. Vam celebrar el Nadal en mons que ja no existeixen, però van ser els nostres i ens els estimem, igual que sempre estimarem els ocupants de les cadires buides.

Que sigueu molt feliços, ens retrobem l’any vinent!

Una taula que mai oblidaré

Ens fem grans

Ja fa un temps que ens trobem amb una nova realitat a la Fundació. S’està creant una bretxa d’edat que separa el grup de professionals més veterà i estable del grup de noves incorporacions de joves millennials (nascuts entre els 80 i els 2000) que col·laboren amb l’entitat de forma temporal.

La veritat és que no estem acostumats a aquesta rotació. Som una empresa amb una trajectòria sòlida, innovadora, en constant creixement i que posa les persones al centre de tot, llavors perquè costa retenir el talent jove?

Els millennials han de ser el futur de les organitzacions, son joves inquiets, molt sociables, imaginatius, crítics, exigents i amb domini de les noves tecnologies i no valoren les mateixes coses que generacions anteriors. L’estabilitat i el sou no son les seves prioritats, cal entendre i saber què busquen per poder integrar-los i això implica un canvi cultural de les organitzacions.

Diferents estudis recullen alguns dels factors que més valoren els joves:

• Volen treballar en quelcom que els ompli i els motivi, busquen noves experiències no només una nòmina a final de mes
• Valoren poder créixer i desenvolupar-se, formar-se, aprendre coses noves forma part del seu ADN
• Necessiten flexibilitat horària per tal de poder combinar la feina amb altres aspectes que son molt importants de la seva vida, aficions, esport, parella....
• Per ells i elles és fonamental tenir un bon ambient de treball, treballar en equip, establir vincles amb els companys. Valoren molt realitzar activitats d’oci fora de l’horari laboral per fer pinya i millorar les relacions o simplement per passar-ho bé.
• Necessiten sentir que formen part del projecte, participar els les decisions i que se’ls valorin les seves aportacions, necessiten feedback constant, no entenen ni toleren bé les jerarquies ni les imposicions
• Toleren malament la rutina, s’avorreixen fàcilment, necessiten canviar, sentir que s’enfronten a nous reptes

El salari en diners no és el més important pels joves, valoren més un bon salari “emocional” que inclogui aquestes mesures que hem comentat. Les empreses hem de treballar per fomentar cultures inclusives i estratègies que promoguin la confiança i l’ambició dels millennials sense deixar de banda l’experiència i el coneixement dels més veterans, sens dubte un repte pels propers anys.

Us deixo un vídeo que capta molt bé algunes de les diferències entre generacions, feliç divendres!

Millennials