#launiofalaforça (Internet i compromís social )

Les xarxes socials ben utilitzades son una gran finestra al mon. Informació immediata, especialitzada i concreta sobre qualsevol tema, inspiració artística de totes les disciplines, difusió d’informació en casos d’emergència, temes de salut, esport, política, oci...no hi ha límit! 

Un tema que em fascina és l’ús d’aquests mitjans per a sensibilitzar, donar a conèixer problemes i injustícies del món i fins i tot posar un granet de sorra per millorar-lo.

Que jo recordi la primera gran campanya solidaria que es va fer viral arreu del món va ser el repte del cubell amb aigua gelada, l’Ice Bucket Challenge. Era l’estiu del 2014 quan un ex jugador de beisbol americà, Pete Frates malalt d’esclerosi lateral amiotròfica (ELA) va anar un pas més enllà per tal de donar a conèixer la seva malaltia i es va gravar i publicar un vídeo on convidava a vàries persones a complir un repte per la causa des de la seva compte de  Facebook. A partir d’aquí milions de persones anònimes i famoses de tots els àmbits (de Bill Gates a Justin Bieber) es van gravar tirant-se un cubell d’aigua glaçada per sobre i nominant a altres persones a fer-ho i a fer donatius.

Imatges de l’Ice Bucket Challenge van omplir Internet amb més de 2,4 milions de vídeos compartits a Facebook y més de 4 milions de tuits. L’associació americana per la lluita contra l’ELA, la ALS Association va recollir més de 100 milions de dòlars invertits en gran part en la investigació de la malaltia.

A partir d’aquesta experiència n’hi ha hagut moltes altres, més o menys conegudes o impactants però totes mostren com internet i les xarxes socials poden ser un vehicle de compromís amb la societat. Us en comento algunes ben recents que a mi m’han cridat l’atenció.

• Un concurs de Telepizza #GanasDeTelepizza es converteix en una campanya per aconseguir menjar per a persones sense sostre a partir d’una resposta d’un usuari, uns 200 tuiters van aconseguir més de 1000 pizzes solidàries
• El molt conegut #metoo que va destapar anys d’històries d’abusos contra les dones a la indústria del cinema i l’espectacle i que s’ha convertit en l’inici d’una revolució feminista arreu del món
• Un exemple d’història inspiradora de la que tots en podríem aprendre i que les xarxes ens van explicar va ser la de 650 persones d’una fàbrica alemanya que van fer hores extra per regalar-les a un dels treballadors amb un fill greument malalt per a que pogués dedicar-se a cuidar-lo tranquil·lament durant un any

Aquesta mateixa setmana en motiu de la celebració del dia mundial del síndrome de Down s’ha fet viral un vídeo molt inspirador de mares cantant i signant amb els seus fills i filles per a reivindicar que un cromosoma extra, et fa en realitat  extraordinari/a, us deixo el link, no podreu deixar de mirar-lo. Feliç divendres!

No canviaria res (Wouldn't change a thing)

Il·lusiona't

Has sentit mai aquella sensació a la panxa, com unes pessigolles, quan treballes en algun projecte especial? Una impaciència per veure’n el resultat, com quan organitzes una sorpresa i imagines la cara que posarà qui la rebi o quan planifiques un viatge i no pots deixar d’imaginar com anirà o quan crees quelcom amb les teves mans i arriba el moment d’ensenyar-ho...aquesta emoció és el motor de la vida, és la il·lusió.

L’emoció il·lusió la podríem classificar dins la branca de l’alegria ja que te un important component positiu. Es relaciona amb altres emocions com optimisme, entusiasme, eufòria, plaer...

La il·lusió és un estat emocional que combina el desig per aconseguir un objectiu i la creença de que ho podem fer. És una emoció positiva que impulsa la nostra conducta. Te un alt component cognitiu ja que està directament influenciada per la nostra experiència prèvia, èxits, fracassos, creences, pensaments... 

La il·lusió és una font d’energia i motivació, actua com un estímul que ens predisposa a l’acció, ens fa créixer i sentir-nos feliços

Determinats trets de personalitat como ara l’optimisme o la recerca de noves sensacions poden augmentar el nostre nivell d’il·lusió.

A l’altre extrem, quan falta il·lusió s’instal.la la rutina,  falta motivació i per tant es complica molt  l’assoliment dels nostres objectius o senzillament no es tenen reptes que il·lusionin. Aquest fet pot provocar problemes emocionals com ara ansietat, ira, tristesa, apatia...

A vegades tenim il·lusions realistes i altres que no ho son tant, a vegades es compleixen i altres no però el més important és no deixar mai d’il·lusionar-se per petits o grans objectius i com deia el gran Stephen Hawking recorda mirar sempre amunt, a les estrelles i mai a baix als teus peus. Feliç divendres!

Us deixo un trosset d'un projecte que avui descobrireu a la fira de les 40 hores de Ripoll i que em fa molta il·lusió! #50anys50valors

Ets bona, ets llesta, ets important

Fa menys d’un mes era a Londres passejant per Piccadily Circus tant tranquil·lament amb la meva germana, gaudint de la ciutat i de la vida...quan de sobte passar per davant nostre un camió gegant, un tràiler enorme que ocupava tot el carril i gairebé t’havies d’apartar per a que no t’atropellés, quin ensurt! Però el que em va deixar glaçada, amb la boca oberta, era la foto que ocupava tota la llargària dels costats del camió. Era una foto gegant d’una dona despullada gegant que amb una paella minúscula a la ma es tapava les parts íntimes! tota la felicitat que sentia de sobte es va tornar ira, ràbia i llàstima a la vegada, no pot ser!!! Fins quan? Quan trigarem a eradicar aquesta visió, aquest menyspreu. És clar, es tractava de publicitat d’una marca d’eines alemanya (visió troglodita dirigida a homes que transmet que son ells els que arreglen les coses i fan servir les eines i que les dones s'han de dedicar a les tasques domèstiques... sense comentaris) 

Sostres de vidre, dones paraigua, diferències salarials, micromasclismes, invisibilitat dels nostres èxits als mitjans de comunicació, frases fetes que discriminen i menystenen, assetjament, dones vistes i tractades com objectes, violència, llenguatge genèric però en masculí, hostesses amb poca roba i molt fred, publicitat sexista, poca representació política, violacions que es qüestionen, aules del mon social i sanitari plenes de dones, reduccions de jornades, treball a temps parcial, professions “de dones”, salaris baixos, camions amb fotos de dones despullades...

Espero que es repeteixin fins que faci falta les concentracions, vagues, els moviments #metoo #timesup i #viscalamareque ensvaparir (aquest me l’acabo d’inventar) aparadors que ens ajudin a fer visible una realitat ben actual i ens facin reflexionar i canviar les coses d'una vegada per a que un dia les nostres filles no hagin de veure més camions amb missatges ridículs que res tenen a veure amb el que som i volem ser.

Us deixo amb una frase que m'encanta i que mai hem d'oblidar d'una gran peli "the help". Feliç divendres!

The Oscar goes to...

Em recordo de ben petita dins d’una sala de cinema, el meu pare ens portava sempre a totes les estrenes, al cines del nostre barri, el Victòria, l’Astor, el Rio...per desgràcia ja no hi son. Llavors no hi havia internet ni xarxes socials, en sabíem ben poc del que anàvem a veure i en part aquest misteri formava part de l’aventura. Ell ens va acompanyar fins que vam ser prou grans per triar les nostres pròpies pel·lícules.

Amb 13 anys vaig començar a col·leccionar la revista Fotogramas i em vaig convertir en una friki del cine seguint tota mena de publicacions, festivals i cerimònies, i com no, sobretot la reina, els Òscars de Hollywood. La primera vegada que la vaig veure sencera en directe va ser l’any 1988 a TV2, a casa jo deia que m’aixecava a estudiar... Era la 60ena edició dels premis i des de llavors no he faltat a la cita anual amb Hollywood. Aquell va ser l’any de “l’Últim Emperador” de Bernardo Bertolucci, d’en Michael Douglas i la Cher i l’any de la inoblidable I’ve had the time of my life de Dirty Dancing...

Trenta anys més tard em tornaré a llevar a les 2 de la matinada per la 90ena edició amb aquells nervis de la primera vegada. Enguany em crida l’atenció la diversitat de gèneres de les pelis nominades, tenim de tot, drama, romanticisme, amor, guerra, por, història, fantasia...costa comparar-les perquè son molt diferents i provoquen emocions molt diferents. Us deixo uns comentaris personals de les que he vist i la meva aposta per diumenge, veurem...

Call Me by Your Name: és tan senzilla i bonica alhora, una història d’amor en una etapa difícil de la vida que t’atrapa i et fa pensar. Amb un protagonista, en Timothée Chalamet que t’enamora des del primer minut a l’últim, sobretot l’últim...nominat a millor actor crec que ho te difícil però temps al temps!...veig un possible premi al guió adaptat de James Ivory

Dunkerque: no és dels meus favorits però si t’agrada el gènere bèl·lic aquesta peli és per tu. La banda sonora és espectacular i les travesses diuen que Christopher Nolan te molts números per endur-se l’estatueta a millor director, jo preferiria en Del Toro... Tot i que sempre és un plaer veure en Kenneth Brannagh, te un repartiment molt masculí, amb un One Direction inclòs, pel meu gust una mica avorrida la veritat.

Déjame salir: se’m fa estrany que una peli de terror psicològic estigui nominada a millor film de l’any...sens dubte és entretinguda i t’atrapa de seguida. El prota interpretat pel també nominat  Daniel Kaluuya és creïble i solvent però no suficient

Lady Bird: a priori pot semblar una història poc original i sense sorpreses però les interpretacions de les dues protagonistes, mare-filla i la seva difícil relació son impactants i colpidores. No crec que la Saoirse Ronan superi la Frances Mc Dormand però aquesta noia arribarà lluny! A més, la seva directora, Greta Gerwig, si, una dona, està nominada i enguany s’ha fet un tip de recollir premis...veurem si Hollywood reconeix el seu talent

Deixo pel final les que crec que seran les protagonistes de la nit i les meves preferides!

Tres anuncios en las afueras: Un guió original molt ben trobat amb una història cruel i trista, una Frances McDormand mare-coratge que es menja la pantalla en cada escena i et fa posar la pell de gallina tantes vegades. Un Woody Harrelson molt gran que et fa plorar el que no està escrit i un Sam Rockwell brillant amb moltes opcions de premi. És d’aquelles pel·lícules que et deixen una mica en shock a la butaca del cinema

La forma del agua: En Guillermo del Toro ho ha brodat! Per mi es mereix el premi a millor direcció per aquesta faula romàntica, un conte on la diferència i la raresa triomfen davant l’egoisme i la maldat. Un film de poques paraules amb una fotografia que literalment et submergeix dins la història i amb una Sally Hawkins que transmet tendresa i bondat pels quatre costats. Una peli que al recordar-la no pots evitar sospirar i somriure, si no ho heu fet encara, l’heu de veure.

I és que no hi ha generador d’emocions més gran que una bona pel·lícula,  feliç divendres!

Us deixo amb una versió ben original dels cartells de les nominades:

https://dontcallmeoscar.com/