Estudiar o anar de festa?

L’altre dia tot sopant a casa vam tenir una conversa d’allò més interessant...si tinguessis un examen super important i et faltés temari per estudiar però el dia abans es celebrés una d’aquelles festes a la que no pots faltar...la festa de l’any que tant esperaves, què faries? Estudiaries tot el dia o aniries a passar-t'ho bé? Les més meves dues filles tenien opinions ben diferents.

I tu què triaries? ets més racional o emocional? Prudent o impulsiu/va? Si contestes sense pensar massa segur que encertes. Totes i tots tenim una mica de cada però en realitat tendim a comportar-nos seguint uns patrons.

El que està clar és que som un sac d’emocions i que aquestes influeixen directament en tot el que fem i pensem. És pràcticament impossible prendre una decisió estrictament de forma racional sense que cap emoció i sentiment ens influeixi. 

Fa uns anys en entorns laborals es deia  que les emocions s’havien de deixar al marge o a casa i no portar-les a la feina...a si??? Com es fa això?  és totalment impossible. El que s’ha de fer és aprendre a gestionar-les i que no condicionin tot el que fem o decidim. 

Quan prenem decisions busquem sempre l’opció que ens aporti més beneficis, però també valorem les conseqüències que tindran per altres persones. A vegades ho fem inconscientment i altres analitzant els pros i contres. El nostre cervell te dos hemisferis diferenciats, l’esquerra és el responsable del llenguatge, la memòria i el pensament racional. El dret està més lligat a tot allò sensorial i emocional, totes i tots tenim una part del cervell més dominant i això fa que ens comportem d’una forma determinada.

Com sempre cal trobar l’equilibri intel·ligent entre la part racional i l’emocional, ens ajudarà la nostra experiència prèvia, la nostra educació emocional, valors...

Quina part del cervell et domina? Feliç divendres.

Ja ho faré...

L’alarma de la rentadora sona sense parar i jo estic escrivint aquest post mentre la meva filla em demana insistent uns dubtes de mates (i jo pensava que m'havia lliurat per sempre de les equacions!). A  la verdura li queden 10 minuts, miro el rellotge, baixo el foc i pico un tros de formatge, m’he de posar una alarma per passar per correus demà al migdia i preparar la bossa  ahh i programar un mail de feina que divendres faig festa.... Ostres no he trucat a ma mare i s’està acabant el cafè...vaaaa prou! concentra’t! escriu! I sona el telèfon, la sister, després seguiré...

Us és familiar aquesta història?  Mare meva, el nostre cervell a vegades pot ser el pitjor enemic, no para mai, l’hem d’entrenar i frenar contínuament per no acabr esgotades.

No seria millor fer les coses una a una? Quin és l’ordre amb que actuem? Perquè prioritzem unes abans que altres? Perquè procrastimem?

El nostre cervell te tendència a treballar seguint l’efecte urgència, és a dir, dóna prioritat a la satisfacció immediata abans que les recompenses a llarg termini. Hi ha estudis que demostren que preferim fer primer tasques urgents però petites i que tenen data fixada que les feines més grans i importants però que no son tan urgents encara que els beneficis a llarg termini siguin més impactants.

Prioritzem les feines que s’acaben ràpid amb recompenses immediates  i segures. Aquesta elecció és inconscient la majoria de vegades, sense adornar-nos (o si) anem posposant (potser per mandra) les feines que requereixen més esforç però no tenen data immediata de caducitat (si ho analitzo, segur que en aquell moment  jo preferia parlar amb la meva germana  que escriure el post...)

Aquesta tendència al “ja ho faré” se’n diu procrastinar (deixar per l’endemà o l'altre...) i és un mal força generalitzat, per evitar aquest posposar constant d’algunes tasques i que la feina s'acumuli generant cada vegada més estrès cal parar-se a pensar, analitzar els motius que no ens permeten avançar i posar fil a l’agulla.

I tu “procrastines”?

Tot torna

Packaging vintage, remakes, spin-offs, preqüeles, seqüeles i reedicions de sèries, vinils, videojocs mítics, moda dels 80, dels 90...la indústria dels records està on fire.

La nostàlgia ven perquè connecta amb nosaltres, ens encanta recordar, de fet la paraula prové de “nostos” que en grec vol dir "retornar" i "algia" que vol dir "dolor". Per nosaltres no és dolor sinó una forta emoció estranya entre la tristesa i l’alegria. Tristesa al recordar un passat que saps que no tornaràs a viure però alegria de recordar els moments feliços. 

Tenim tendència a idealitzar aquests moments viscuts al passat i recordem només les parts que més ens interessen i hi posem també certa fantasia (memòria selectiva). Reviure moments i experiències passades importants per a nosaltres ens emociona, ens fa sentir bé però jo diria que tot va lligat amb la dificultat per assumir que si, ens fem grans. 

La nostàlgia te el poder d’unir generacions, pares i mares fem publicitat i pedagogia de tot allò que va ser important per nosaltres o ens va marcar la infància/adolescència i anem així estenent la tendència i la fem immortal. De sobte un dia veus com la teva filla de 13 anys és fan de Friends, escolta Sheryl Crow i porta unes all stars com les teves.

Les empreses coneixen bé aquest poder i actuen en conseqüència. Les grans marques de roba i sabatilles tornen als seus models icònics clàssics, es tornen a revelar les fotos, les càmeres polaroid son d’influencer, les velles consoles de Nintendo valen un pastón, la bona música la volem en vinil i fins i tot algunes de les sèries i pelis de moda s'ambienten en les nostres èpoques daurades.

Hi ha estudis que demostren que les generacions que ens vam criar entre els 80 i els 90 a occident compartim mots referents, és molt nombrosa i homogènia, tots veiem les mateixes series, escoltàvem la mateixa música, vèiem els mateixos anuncis, programes...i a més la tecnologia de l’època ja ens permetia enregistrar, gravar música, imatges i d’aquesta forma podem tenir molt més present el nostre passat que en èpoques anteriors i ens encanta tornar-hi. 

En  generacions més joves la nostàlgia ja no ho tindrà tan fàcil per ser un negoci, l’oferta cultural és tan gran que el públic és molt més divers i està molt segmentat. Els cracks del màrqueting hauran de buscar noves estratègies per arribar a la gent i fer negoci però de moment seguim amb la febre dels 90. Un clar exemple del que acabo d'explicar és el retorn de la mítica Beverly Hills 90210 amb tots els protagonistes originals (excepte el pobre Luke Perry), no pot ser...en serio? Potser n’hem fet un gra massa...

Feliç divendres!

Ja la tenim aquí...

Per desgràcia no és la champions...és la festa major de Ripoll que arriba puntual i amb previsió de pluja, és clar.

I és que als humans ens encanta la festa, celebrar, riure, ballar, compartir...perquè divertir-se és molt important. Ens diverteixen coses ben diferents depenent de la nostra formar de pensar, els nostres valors, experiències prèvies. Pujar muntanyes, menjar-se un bon arròs, un concert, un viatge, contemplar un graffiti al mig del carrer...les nostres aficions son variades i curioses però al final l’objectiu de totes elles és el mateix, trobar la felicitat.

La paraula diversió prové del llatí i significa fer alguna cosa no quotidiana ens agrada i que ens fa gaudir. Aquesta felicitat passatgera te efectes en nosaltres més enllà de l’estona que dura l’acció concreta, veiem uns exemples d’aquests beneficis:

• passar-ho bé enforteix el nostre sistema immunològic
• provoca benestar ja que s’alliberen endorfines (hormona de la felicitat)
• redueix l’ansietat i l’estrès (desconnectar per una estona)
• millora les nostres relacions interpersonals, en general ens divertim amb altres persones compartint alguna afició
• millora la nostra autoestima, ens fa sentir bé
• augmenta el nostre benestar i sensació de felicitat

Per passar-ho bé és més important focalitzar-nos en el procés i no tant en els resultats, quan ens posem massa objectius o massa pressió la cosa ja deixa de ser tan divertida.

És vital trobar espais i moments per a divertir-se sol o en companyia. Les aficions poden anar canviant al llarg de la vida, algunes es perden pel camí  però mai és tard per a provar i aprendre coses noves, MAI.

I a tu què et diverteix?

Clownia: diversió assegurada

Vincles

Hi ha una paraula que sempre m’ha agradat, pel so que te al pronunciar-la, per la  seva forma escrita però sobretot pel seu significat. Vincle. Els vincles son els lligams emocionals que s’estableixen entre les persones.

Existeixen diferents tipus de vincles, l’amor, l’amistat... i l’anomenat vincle “d’aferrament”. Aquest últim és tan fort i únic que te fins i tot una teoria que l’explica.

El psiquiatra i psicoanalista John Bowlby als anys 50 escriu la que en castellà es coneix com la Teoria del apego, en anglès attachment i en català aferrament. Ell va estudiar els efectes negatius que la privació d’atenció de les figures parentals produïa en els infants. Va concloure que “la vivència d’una relació càlida, íntima i continuada amb la mare (o substitut matern permanent), en què tots dos senten satisfacció i gaudi” és essencial pel desenvolupament saludable de qualsevol persona. 

Els infants tenen la necessitat del contacte i la proximitat amb una figura de referència que proporcioni seguretat en els moments de dificultat. Les figures referents que estableixen vincles estables i segurs es poden convertir en elements de protecció que afavoreixen els processos de resiliència i d’estabilitat emocional.

Per a que una relació es converteixi en vincle:

• hi ha d’haver relació emocional i ha de ser estable, per aquest motiu la proximitat física és indispensable (seria com allò que es diu de "el roce hace el cariño"
• la relació ha de generar emocions positives com tranquil·litat, benestar, seguretat, confiança...
• la pèrdua o amenaça de pèrdua de la relació genera una intensa ansietat

Un vincle positiu i saludable amb la mare i el pare s’associa amb una alta probabilitat de crear relacions saludables amb altres persones ja que genera aprenentatge d’habilitats socials. Aquests vincles també tenen un impacte directe amb el desenvolupament de la intel·ligència emocional i capacitats com l’empatia, la regulació emocional, la motivació...en resum, el seu amor incondicional ens fa millors persones.

Diumenge és el dia “oficial” de la mare, aquesta reflexió és un petit agraïment per elles, que ens ho han ensenyat tot, que hi son sempre, referents i les nostres millors fans.

Moltes gràcies per tant, feliç divendres!