El que vull per festes

Després de 32 escrits al 2019, arriba l’últim post de l’any, espero que al llarg de tot aquest temps encara us faci acabar la setmana amb una petita reflexió o un somriure.

En aquestes èpoques l’ambient de Nadal ens envaeix, llums, regals, festes, pelis, cançons, l’Amazon, espectacles d'escola....tot gira entorn aquesta data. La celebració del Nadal va canviant al llarg de la nostra vida, en general com més jove ets més t’agrada, més ho gaudeixes sense preocupacions. Si alguna cosa he après del Nadal i de totes les festes de l’any és que cal viure-les al màxim amb les teves persones preferides. L’any passat tancava amb un anunci impactant sobre la importància de passar el màxim de temps amb qui estimes i aquest acabo també amb un anunci, i és que la publicitat és una eina de comunicació brutal.

Segur que moltes vegades has pensat o somiat amb retrobar-te amb algú que fa molt que no veus, doncs a què esperes? El Nadal pot ser la millor excusa per fer-ho. I si penseu en retrobaments...un de cinèfil i màgic. Imagineu l’Elliot i l’E.T de nou junts? Doncs fet, després de gairebé 40 anys un anunci d’Xfinity ho ha fet realitat...mireu-lo, pell de gallina.

Temps, necessitem molt temps compartit, moments, records, experiències i molts farts de riure. És l’únic que no es pot recuperar ni comprar i és el que realment ens dona la felicitat.

I com deia la gran diva al seu himne nadalenc...

Re-trobada

Feliç divendres i Feliç 2020!

Forever young

Avui va de cine i del pas del temps i de com els nostres actors i actrius preferits van també creixent i marxant però per sort la màgia del cine els mantindrà sempre vius (i amb les noves tecnologies de retoc digital seran eternament joves)

Ja feia molts dies que ho esperava i per fi, 27 de Novembre, 22.00h, Netflix, llar de foc, nerviosa i expectant per veure els meus ídols junts de nou... i sona In the Still of the Night dels The Five Satins que és només la primera cançó d’una banda sonora preciosa, els ulls com plats i el pols accelerat...La càmera avança lentament i recorre els passadissos d’una residència d’avis fins que es para i l’enfoca a ell.

Així comença la última delicatessen sobre la màfia als USA de Martin Scorsese, The Irishman (El Irlandés) amb el el seu trio d’actors insígnia, Robert de Niro, Al Pacino i Joe Pesci, i de regal una mica de Harvey Keitel. No faré ni un sol spoiler (ho prometo) però és que sóc tan fan d’aquesta colla que tornar-los a veure junts m’ha impactat. El Irlandés té una mica totes les meves pelis preferides del gènere, Malas calles, Uno de los nuestros, Casino, El Padrino...

El film és una història de més de tres hores sobre la culpa, el rancor i l’arrepentiment al llarg de tota una vida i aquest pas del temps és captat d’una forma fascinant gràcies a les eines de retoc digital que et permeten veure els mateixos protagonistes amb 20 anys i amb 80, impressiona molt la veritat. Aquesta tècnica és utilitzada cada vegada més tot i que és molt cara i implica moltes hores de feina, és increïble tot el que es pot fer! 

Aprofiteu aquests dies de Nadal per veure-la seguida i atentament, no està pensada per ser una mini sèrie, és una gran pel·lícula que us atraparà amb una banda sonora (Glenn Miller, Muddy Waters, Rolling Stones, U2, the Beach boys, George Harrison...),un muntatge, estètica, vestuari...espectacular.

Només espero que no sigui la última vegada d’ Scorsese-de Niro-Pesci-Pacino!

Feliç divendres!