Be water my friend

Ets d’aquelles persones que necessita controlar-ho tot? a la feina, a la vida en general? que tot surti segons els nostres plans és realment difícil. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és que ben poca cosa podem controlar en aquest món…i que els plans millor fer-los en llapis.

Les persones amb necessitat de control solen ser perfeccionistes, exigents, insegures, amb baixa tolerància a la frustració i amb por a ser valorades de forma negativa. Amb aquest perfil es fa realment dificil gestionar situacions d’incertesa (com l’actual) on és impossible saber què passarà i com afrontar-ho i això genera emocions negatives com ansietat, estrés, por…existeix una relació directe entre l’ansietat i la necessitat de control.

Les persones controladores viuen sempre preocupades per alguna cosa i acostumen a focalitzar-se més en els possibles errors o perills que en tot allò que pot sortir bé. Aquesta inseguretat personal s’intenta compensar amb control, però no es pot viure en estat d’alerta constant, cal deixar anar aquest control i que passi el que hagi de passar, sempre tindrem la llibertat de triar com ho afrontem.

Per viure més tranquil.lxs cal ser conscients que estem envoltades d’incertesa, d’elements negatius i també de molts positius.  Algunes reflexions que ens poden ajudar a deixar anar una mica el control:

• Hem de treballar la nostra autoestima i això ens aportarà més seguretat personal
• No pressionar-se i autoexigir-se constantment, ningú és perfecte!
• Acceptar les pròpies limitacions, no es pot arribar a tot
• Saber dir que no sense sentir-se culpable, treballar en equip
• Dedicar-te temps a tu mateix@, això és fonamental!

Com deia en Bruce Lee, be water my friend ;)

Feliç divendres

Emocions de la infància

Vaig néixer i créixer a Barcelona i molts dels meus records de la infància es troben entre cinemes, parcs, mercats, carrers, teatres i racons de la ciutat més bonica d’aquest món. Vaig tenir la sort de tenir una mare d’àvia gombrenesa i un pare enamorat del Ripollès, barrejant així experiències de mar i muntanya des del minut zero de la meva vida.

La infància és sens dubte l’etapa més important i decisiva de la vida, la que ens fa ser com som i que amb el pas del temps recordem amb nostàlgia i tendresa.

Les emocions es van desenvolupant des del principi de les nostres vides, una etapa fonamental on tot té importància i tot impacta encara que no en siguem conscients.

A partir de la identificació, experimentació i comunicació de les emocions a través de l’empatia i l’entrenament en habilitats socials s’estableixen les relacions socials amb les persones que ens envolten. El desenvolupament emocional dels infants es veu afectat per moltíssims factors, als pocs mesos un nadó ja pot respondre a mostres d’afecte amb emocions positives o a situacions de perill  amb emocions que el/la protegeixin. Saben reconèixer emocions en els altres i atribuir-ne un significat.

Amb l’aparició del llenguatge es comença a desenvolupar la capacitat de mostrar empatia i és fonamental el vincle afectiu que l’infant crea amb les persones que el/la cuiden. Família, escola, entorn...van posant el seu granet de sorra impactant en la pròpia autoconfiança, motivació, seguretat, intel·ligència emocional...que el petit/a tindrà en un futur.

Avui és Sant Josep i l’anomenat “dia del pare”, un dia que a casa sempre havíem celebrat i seguim celebrant a la nostra manera, recordant els matins al zoo, les tardes de cinema i els cistells de rovellons dels diumenges. El meu pare em va estimar i acompanyar i sobretot em va ensenyar a somiar, sempre.

 Feliç divendres i feliç dia pares ;)

 

L'última vegada

Avui comparteixo una petita història que no he escrit jo però que ben bé podríem haver escrit la majoria de nosaltres, dones. M'identifico amb cada paraula de la Clàudia Codina en aquest escrit de Catorze.cat del passat 11 de març i he viscut en primera persona aquestes i altres situacions que voldría que mai visquéssin les generacions futures.

L'última vegada

La primera vegada tenia nou anys. Feia cua a la fila del menjador de l'escola mentre parlava i discutia contenta amb les meves amigues quan vaig notar una mà suada i maldestra sobre el meu cul. L'aire se'm va glaçar dins els pulmons i em vaig quedar paralitzada. En girar-me, un grup de quatre nois (tots més grans que jo, en devien tenir dotze) reien i comentaven la jugada entre ells. Recordo tornar a la classe de quart B amb el cor encongit, cremor darrere les orelles i un nus de nàusees a la gola. Recordo les següents files al menjador, arrambada a la paret i sense moure'm. La culpabilitat fent bola al paladar, les cames tremolant.

La segona tenia setze anys i sortia de la piscina municipal. Amb l'escola hi anàvem els divendres una horeta i lluíem, amb totes les inseguretats en vena, els cossos adolescents i maldestres encaixats en banyadors que sempre eren o massa estrets o massa antiquats o massa infantils. Recordo l'aigua freda regalimant al clatell i la humitat entre els dits dels peus mentre els veia de lluny. Aquesta vegada n'eren dos i comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles. Recordo assecar-me ràpid al vestidor i intentar ser la primera de la fila mentre tornàvem a l'escola per no creuar-me amb ningú. Recordo caminar abraçada a la carpeta de secundària les setmanes que van seguir aquell dia. Estrènyer els braços fins a adolorir-los i desitjar, encara que fos per poc temps, ser invisible.

La tercera va ser en un tren de rodalies tornant de Barcelona i la quarta en una discoteca el nom de la qual ni recordo. I després va venir la cinquena i la sisena i la setena. I va venir créixer per dins i per fora i va venir deixar de comptar.

De l'última vegada en fa una setmana i en tenia vint-i-sis. Eren les tres de la matinada i sortia d'una habitació d'urgències quan el pacient a qui acabava d'atendre, explorar i proposar un tractament esquivant badalls ho va deixar anar: ”Escolta guapa, i quan vindrà el doctor?".

I vaig notar l'aigua regalimant al clatell, la cremor darrere les orelles, el cos paralitzat i el nus de nàusees a la gola per enèsima vegada. Aquest cop, però, no vaig voler ser invisible. Vaig agafar aire i vaig entrar a l'habitació entenent que a vegades és difícil, però cal cremar-ho tot per recomençar. Tombar-ho tot d'arrel i acabar amb els segons plans, les veus petites i les ferides amagades. Que al masclisme, al patriarcat i al maltractament de baix voltatge se'ls combat als carrers, a les aules, a la porta de casa i a l'habitació d'un hospital si fa falta. Que l'únic objectiu obligat, individual i col·lectiu és que mai cap nena al món hagi de comptar les vegades que s'ha trencat per dins. I era jo amb nou, setze i vint-i-sis, la que va obrir la porta i va dir: "Perdoni, però la doctora soc jo".

Perquè el 8M estigui present cada dia de les nostres vides i treballem juntxs per un món millor.

Feliç divendres!

Escac i Mat

Quan era molt petita el meu pare em va ensenyar a jugar a escacs, un joc que a ell li apassionava i a nosaltres no tant (però el feiem content). Es tracta d’un joc que requereix enginy i estratègia però a primera vista pot semblar avorrit i poc emocionant. 

En un món on les pantalles dominen la nostra vida seria important no oblidar els clàssics jocs de taula que ens entretenen i alhora ens fan pensar. Jo la veritat soc més de moure’m, d’interaccionar, riure, xerrar... i això jugant a escacs no es pot fer, és un joc seriós, silenciós i que requereix tota la teva atenció.

Si alguna cosa bona ha portat la pandèmia és que hem tornat a jugar a molts d’aquells vells jocs de taula que teníem oblidats a l’armari, el Trivial, el Pictionary, el Cluedo, Monopoly, cartes, escacs...i encara n’hi hem sumat alguns de nous...Catan, Tabú, Gestos...

El passat Octubre va arribar a Netflix una genial sorpresa en forma de minisèrie, la imprescindible “Queen’s Gambit”, una història on els escacs son els protagonistes i que t’enganxa des del minut zero. “Gambito de dama” s’ha convertit en tota una triomfadora la passada nit de diumenge als Globus d’Or. Un títol original i curiós, que és el nom d’una de les obertures més famoses al món dels campionats mundials d’escacs i que es caracteritza per l'oferiment d'un peó a l'adversari, amb la finalitat d'assolir avantatge.

A la sèrie descobrim moviments, tradicions i normes d’aquest vell joc però a més, és la història de superació d'una noia orfa i addicte que es converteix en tota una campiona mundial d’escacs. Una impecable interpretació de la gran Anya Taylor-Joy que transmet la tensió i passió en cada jugada, bon vestuari, música i original guió...fan de “Queen’s Gambit”  tot un descobriment.

Gràcies a la sèrie la venda de taulers d’escacs s’ha disparat a tot el món, fent tornar els escacs a les nostres taules, com abans, és el poder de Netflix ;)

I tu, a què jugues?

Feliç divendres