divendres, 28 de febrer del 2020

Follow the leader

Psicosi col·lectiva, pandèmia, por, crisi global, pànic, infecció...ai mare, aquests dies només fem que escoltar converses i informacions sobre virus i sembla que arribi la fi del món. Com si no hi haguessin prou desgràcies i morts injustes al món! Realment les persones en general tenim tendència a actuar com ho fa la majoria, com uns xaiets seguint el ramat...si unes quantes persones tenen por doncs au...acabem amb totes les mascaretes d’un  país...realment penso que podríem utilitzar tota aquesta energia grupal per fer coses més constructives i útils per la societat. Però no, només ens posem d’acord en el pànic col·lectiu.
El psicòleg Solomon Asch va demostrar amb diversos experiments la magnitud de la tonteria col·lectiva, l’efecte ramat o el biax de conformitat.
Es demanava quina línia A B o C s’assemblava més a primera, què creus? Està clar no? És super fàcil, l’A. 
Doncs quan els investigats/ades es trobaven dins d’un grup on la gran majoria donava una resposta equivocada  (eren actors i actrius contractats) el subjecte contestava el mateix, equivocant-se i negant l’evidencia. En canvi quan eren preguntats de forma individual no hi ha havia pràcticament errors.  Aquests tipus d’experiments es van repetir per tot el món i en el 40% de les ocasions els subjectes s’emmotllaven al que contestava la majoria encara sabent que tenien raó. Es van replicar aquestes proves amb temes més complicats i els resultats van ser els mateixos, adaptem la nostra resposta a la resposta del grup.
Les paraules i les accions de les persones que ens envolten ens donen informació. Si molta gent pensa i fa el mateix, pots pensar que és correcte i imitar, estalviant així energia i temps. És cert que observant s’aprèn molt però ens fa vulnerables a la manipulació. A vegades també es segueix el ramat per tal d’encaixar amb la societat...si hem de triar restaurant preferim el que està més ple (segur que és més bo) no en som conscients però hi ha comportaments poc fiables o no gaire objectius que s’encomanen, alguns poden ser positius o inofensius però altres no tant.
La psicosi col·lectiva generada bàsicament per governs i mitjans ens afecta directament. Què és veritat i què no? hem de ser conscients del món en què vivim i no deixar-nos enganyar.
Feliç divendres!

dijous, 20 de febrer del 2020


Màgia

T’has parat mai a pensar perquè hi ha persones que cauen bé des d’un principi? Hi ha gent que te un “noseque” una espurna, una màgia, alguna cosa que et predisposa positivament cap a ella.

De forma innata les persones volem crear un impacte positiu al nostre entorn ja que és la manera d’establir relacions tant personals com laborals. El somriure, l’actitud, la senzillesa natural i la humilitat son la clau alhora d’agradar als altres. Aquestes habilitats es poden entrenar ens podem preparar per aconseguir-ho però hi ha persones que ho tenen de fàbrica.

Connectar amb les persones, despertar emocions positives, generar confiança no és fàcil però quan trobes persones amb aquesta màgia no les oblides fàcilment Als equips de treball son líders naturals ja que el seu carisma fa que tothom hi vulgui treballar. 
Penso que a la inversa també passa, hi ha persones que de bon principi no tenen cap encant i costa més temps que t'entrin i algunes que per molt que ho intentis no hi ha manera...

La ciència ens diu que la gent amb encant comparteix certes característiques, entre les més destacades estarien:
  • El somriure de Duchenne, que porta el nom del metge que la va estudiar, és un tipus de somriure que implica la contracció de la musculatura de prop de la boca elevant els llavis i provocant petites arrugues al voltant dels ulls. Aquesta resposta indica una emoció espontània i genuïna, no s’activa de forma voluntària i seria molt difícil de falsejar. Les persones que cauen bé la tenen i això transmet l’autenticitat que les fa úniques generant confiança a primera vista
  • La humilitat, son persones que escolten, que mostren un interès real per qui tenen davant, miren als ulls de forma sincera sense interrompre i ens fan sentir còmodes. A nivell de llenguatge corporal és relaxat, no indica cap tret de poder, no s’imposen, no mostren rigidesa et fan sentir còmode i això ja et predisposa a una relació exitosa.

Coneixeu algú amb aquesta "xispa"? si la resposta és si no el/la deixeu escapar.

Feliç divendres

divendres, 14 de febrer del 2020


Llenguatge i realitat (segona part)

Seguint amb el post del dia 31, veiem alguns dels arguments més habituals contra el llenguatge inclusiu:
  • Sona malament, forçat. Fer servir barres o desdoblar femení/masculí és massa artificial i enlenteix la forma de parlar i escriure. No és tan difícil, tot és qüestió de pràctica.
  • És complicat utilitzar-lo o buscar genèrics reals i no sempre és possible. Per sort si busquem per internet hi ha molts recursos i manuals que ens poden ajudar.
  • No és tan important, només és una forma de parlar. Hi ha persones que pensen que el llenguatge no te cap influència ni canviarà les coses, com ja vàrem dir a la primera part d’aquest post això no és cert i ha múltiples investigacions que ho avalen. I els petits canvis son poderosos.
Els estudis conclouen que tant si ens agrada com si no cal prendre molt seriosament aquest tema perquè te un impacte directe en la nostra visió del món.
El masculí “genèric” evoca majoritàriament representacions mentals d’homes i fa que les persones pensin més en homes que en dones (a no ser que hi hagi una senyal explícita del contrari). El masculí “genèric” no representa a homes i dones per igual, més aviat fa desaparèixer a les dones convertint-se en un fals genèric. Pensem també que hi ha persones que no s’identifiquen en cap dels dos gèneres i tampoc s’hi senten representades en aquest ús del llenguatge.
Les formes inclusives del llenguatge activen més associacions amb dones que les masculines “genèriques”. Per exemple un estudi on es demanava el noms dels teus actors o  presentadors preferits VS demanar quins actors/actrius o presentadors/ores deixava clar que en el primer cas la majoria de respostes eren d’homes en canvi la cosa canviava i molt formulant la pregunta amb llenguatge inclusiu.
Canviar una mica la nostra forma de parlar i escriure és un petit esforç, desaprendre per tornar a aprendre i ser més conscients de tot plegat en un futur.
Feliç divendres i dia de l’amor ;)




divendres, 7 de febrer del 2020


Nit d'estrelles

L’any 1927 es va fundar l’Acadèmia de ciències i arts cinematogràfiques als USA. Un grup selecte de poderosos del setè art es reunien per sopar en hotels de luxe d’LA amb l'objectiu d'anar definint les seves funcions. Una de les seves primeres accions va ser crear una gran festa de celebració on premiar al talent del món del cinema. Bé, doncs en un d’aquests sopars en Cedric Gibbons, gran senyor de la MGM va fer un esbós de com podria ser el trofeu a entregar als premiats i premiades d’aquesta gala, es tractava d’una espècie de cavaller amb una espasa de peu sobre una cinta de pel·lícula. Aquesta cinta tenia 5 radis que representaven les 5 branques originals de l’Acadèmia, interpretació, direcció, producció, aspectes tècnics i guió i l’espasa simbolitzava la protecció pel benestar i el creixement de la industria. L’any 28 en Cedric va fer que l’escultor George Stanley fes realitat l’estatueta d’uns 34 cm d’alçada i gairebé 4kg de pes.

Al principi aquest “cavaller” no tenia cap nom però diu la llegenda que va ser Margaret Herrick, directora executiva de l’Acadèmia, que la va batejar amb el nom d’Oscar ja que segons ella s’assemblava al seu oncle amb aquest nom. Oficialment l’Acadèmia no el va adoptar fins l’any 1939 donant així també nom a la pròpia cerimònia.

A dia d’avui ja s’han entregat unes 3000 estatuetes i la matinada de diumenge se’n tornaran a repartir una bona colla entre les categories nominades, quina peli serà la guanyadora?

Doncs bé, enguany també molta varietat de gèneres que fa difícil la comparació. Bèl·lica, de gàngsters, romàntica, negre, acció, drama, comèdia, tenim de tot.
Jo diria que la cosa estarà entre les aventures de dos joves soldats a la primera guerra mundial, el 1917 de Sam Mendes o el conte de Hollywood d’en Tarantino.

Personalment però, m’encantaria que la nova versió de Mujercitas ho petés, perquè si, és preciosa, valenta, i és injust que la seva directora no estigui ni nominada (si, és una dona) La Greta Gerwig fa una gran adaptació de la novel·la de Louisa May Alcott i és tota una reflexió (amb toc autobiogràfic) sobre el pas del temps i les dificultats que es troben les dones artistes. Destaquen les actuacions de dos cracks que em tenen al·lucinada, la Saoirse Ronan i en Timothée Chalamet, molt ben acompanyats per la Meryl Sreep i la Laura Dern.

En la categoria d’actor està com molt clar que en Joaquin Phoenix recollirà un altre premi, i aquest any se n’ha fet un fart, per una interpretació espectacular, escrita especialment per a ell i que posa la pell de gallina. Espero que quan guanyi no se li en vagi massa la pinsa amb el discurs, seria genial que li dediqués al seu germà (el gran i inoblidable) River, que va ser la persona que el va fer entrar en aquest món de l’actuació.

L’actriu serà segurament la Renée Zellweger per Judy, he de confessar que a mi em costa molt aquesta noia, quan la miro només veig la Bridget Jones,  prefereixo l’enèrgica i lluitadora Jo March de la  Saoirse Ronan o el paper de dona en crisi que fa l’Scarlett Johansson a Historia de un matrimonio.
Segurament tindrem moment Brad Pitt com a secundari, val...està bé, però ni punt de comparació amb en Pesci o en Pacino de l’Irlandés...i també tindrem batalla Tarantino-Scorsese, quin nivell! Tot i que diria que cap dels dos s’endurà l’estatueta...a veure què passa...

Feliç divendres!