Un bitllet on sigui

I arriba ja l’últim Infodivendres de la temporada, i quina temporada! 

Aquest curs hem parlat molt de temes que potser mai haurien format part de les nostres vides: confinament, resiliència, aïllament, por, incertesa, restriccions, presa de decisions, teletreball...i també hem tingut estones pel cine, les sèries i els llibres (of course).

L’aventura de l’infodivendres va començar l’any 2013, des de llavors 249 pots que heu anat rebent cada divendres amb l’objectiu de fer-vos acabar la setmana amb una petita reflexió o un somriure, espero haver-ho aconseguit.

Tant de bo aquest estiu tornin la llibertat i els viatges que tant necessitem per re omplir la vida d’inspiració i noves experiències...però pels dies de pluja acabo amb un parell de recomanacions serièfiles, dues perles que ens ha regalat HBO.

En primer lloc el retrobament dels nostres “Friends” 20 anys després, pell de gallina de tornar a veure la Mònica, en Chandler, la Phoebe, en Ross, en Joey i la Rachel reunits al seu apartament recordant batalletes i anècdotes d’una sèrie que ens va marcar per sempre.

És curiós i impactant veure el pas del temps en aquells personatges, i observant-los es veu qui ho porta millor i qui no tant. La pressió per mantenir-se perfectes (sobretot les dones) és molta per les actrius i actors i a vegades “l’obligació” de ser joves per sempre els fa semblar molt artificials…(excepte en Joey tan natural i relaxat com sempre!) en fi, en la nostra memòria sempre seran els millors friends.

I l’altre perla és Mare of Easttown, protagonitzada i produïda per l’espectacular Kate Winslet, meravellosa i sense filtres, ella si que accepta el pas del temps i ja no és (ni vol ser) la noia de Titanic, una actriu molt gran fent d’inspectora de policia amb una pila de problemes personals i que t’atrapa des del minut zero. I a més torna a coincidir amb en Guy Pierce, quina il.lusió tornar-lo a veure per fi! Prou, callo, no faré spoilers però la sèrie és de les millors que he vist últimament, amb una escena final que encara estic paint, molt emocionant.

Molt bones vacances a totes i tots quan us arribin, més que mai merescudes i desitjades!

Feliç divendres i feliç estiu ;)

Decidir, o no

Ens passem el dia prenent decisions en totes les àrees de la nostra vida, algunes grans, altres petites, de vegades ho fem conscientment i altres gairebé de forma automàtica. Prendre una decisió és triarr entre varies opcions la que considerem millor per resoldre una situació determinada.

Quines son les fases del procés de presa de decisions? Existeixen múltiple models i teories, en general podríem dir que per prendre una decisió passaríem per 7 fases:

1. Identificar la decisió, per fer-ho cal identificar el problema que volem resoldre tenint en compte tots els factors que el defineixen
2. Recollir informació, cal buscar tota la informació que ens ajudi alhora de decidir
3. Identificar les alternatives, amb tota la informació segurament tindrem diferents opcions a valorar. Desenvolupar solucions alternatives i originals i creatives, definir l’objectiu que volem aconseguir
4. Analitzem què passarà si fem una cosa o un altre intentant predir el resultat, aquí ens podem quedar encallades amb “l’...i si?
5. Executar la decisió
6. Passar a l’acció i anar controlant el resultat
7. Revisar i avaluar l’eficàcia per si cal modificar algun factor i aprendre i millorar en decisions futures

Moltes vegades no passem per totes les fases, el nostre cervell pren dreceres per estalviar temps aprofitant l’experiència prèvia.

La por a equivocar-se, al rebuig social i les crítiques son els nostres grans enemics alhora de prendre decisions.

Quina roba ens posem? quina sèrie mirarem al vespre? quines tasques prioritzar a la feina? Com gastem els nostres diners…. i ara arriba...quina vacuna ens posem? aquesta si que es bona!!

Feliç divendres

Campiones (a estones)

A vegades, de tant en tant, per un moment, penses que homes i dones tenen els mateixos drets i oportunitats, que la situació de desigualtat en tots els àmbits va millorant, que la societat madura i avança i que un dia el món serà un lloc millor i més just per viure...però no, ni de conya! amb pocs dies de diferència he viscut múltiples exemples de desigualtat per motiu de gènere que m’han recordat la crua realitat...

De sobte una notícia a la premsa, una experiència personal o professional et recorden que estem molt lluny d’aquesta igualtat i que hem de seguir picant pedra…i és que sembla impossible que a l’any 2021 encara hi hagi dones que han de deixar feines per les que estan sobradament qualificades per no poder conciliar. 

Encara hi ha empreses que no donen cap facilitat, que no tenen en compte les necessitats d’una vida en família i al final la gran majoria de vegades sempre és la dona la que acaba renunciant per poder cuidar dels seus, ens posen entre l'espasa i la paret i ens fan triar. Reducció de jornada, reducció de sou, reducció de responsabilitats, en resum, reducció o final de la trajectòria professional, no és just. Perquè aguantem? perquè no busquem solucions? perquè mirem cap a un altra banda? un dia ens pot passar a nosaltres, o a les nostres filles...

Moltes professions son encara majoritàriament masculines, la visilitat de la dona en molts àmbits de la vida és reduïda i moltes vegades fins i tot els nostres èxits són minimitzats.

 

Però també de tant en tant, un equip de campiones et recorda que les dones poden jugar a futbol i a TOT, que ens mereixem el prime time, els mateixos sous i la mateixa atenció mediàtica, les mateixes oportunitats que els homes. 

I és que tot està per fer i tot és possible però ho hem de fer juntxs i dia a dia.

Feliç divendres!

El principi del final

I per fi, aquest diumenge una data que estàvem esperant, 9 de Maig de 2021. Acaba l’estat d’alarma, que no vol dir que la pandèmia hagi arribat a la fi però si que cada dia estem més a prop de que això passi.

Comença ara una etapa de desescalada, física i emocional. Poc a poc podrem recuperar algunes llibertats perdudes i anirem perdent també les pors que un dia sense esperar-ho van aparèixer a la nostra vida i ens van canviar per sempre.

Tot requerirà un procés, no deixarem la preocupació d’un dia per l’altre, psicològicament la pandèmia ha tingut un efecte en totxs nosaltres que caldrà gestionar. Ansietat, incertesa, estrès, por a emmalaltir...ens han acompanyat molts mesos i costarà deixar-les enrera. 

Les nostres relacions dins i fora de la família també han canviat, les llars es van convertir en castells de pedra on ens sentíem protegides i les persones de casa van ser la millor companyia.

La forma de treballar també ha canviat, el concepte tan antic com arrelat de la presencialitat ha deixat de tenir sentit, ara arribem a tot arreu i des de qualsevol punt del planeta.

El lleure, la formació, l’atenció mèdica, reunions de tota mena, celebracions...la vida va seguir gràcies a les noves tecnologies. Les  pantalles que ens han ajudat a tirar endavant i mantenir el contacte amb el món.

Hem après a aplaçar, a canviar, a fer plans en llapis, a conformar-nos amb petites coses, hem après la importància de la humilitat, la senzillesa, la humanitat...hem après el valor d’una abraçada, un petó, un somriure…

Ja estem a punt per tornar, el món tornarà a ser nostre.

Feliç divendres!

Parlar o callar

Segur que alguna vegada has sentit allò de que...en qualsevol situació si no pots dir alguna cosa bona o positiva...millor no dir res, pràctiques aquesta filosofia o ets de les que no calles ni sota l’aigua?

La comunicació humana és un procés complicat on intervenen múltiples factors, no és fàcil transformar els nostres pensaments en paraules i expressar-les de forma que siguin enteses tal i com nosaltres voldríem.

Sense ser-ne conscients podem donar un missatge amb la veu però amb el to, la mirada o la postura estar donant un missatge totalment diferent i lògicament això pot portar a malentesos i conflictes no desitjats.

L'objectiu seria saber comunicar assertivament i donar la nostra opinió sempre sincera però de bones formes, amb un bon to i una expressió corporal correcte i amable. També triar el moment i el lloc adequat per a cada missatge és un plus que facilita algunes converses delicades.

A vegades l’estrés o altres factors externs (cansament, gana, mal humor...) ens juguen males passades i fan que no diem les coses que com nosaltres voldríem...segur que us ha passat alguna vegada. En aquests casos hem d’estar alerta, reflexionar i demanar disculpes, sempre. I si no tens un bon dia, potser millor escriure un mail o deixar-ho per demà.

Parlar o callar...tot depèn!

Feliç divendres!

 

Divendres de cine

Com ja és tradició d'aquest bloc...avui va de cinema! I és que el passat diumenge es va celebrar la 93 edició dels premis de l'Acadèmia i els primers Òscars en època pandèmica.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte va voler marcar la diferència i deixar per una nit el Zoom de banda per realitzar connexions via satèl·it amb diferents països i descentralitzant així una gala que prometia molt cinema i espectacle. Va ser un xou ben diferent, més lent, sense gaire emoció, ni monòlegs de protesta ni massa música i es va centrar molt en recordar la importància del cinema a les nostres vides. 

Finalment la peli guanyadora de la nit va ser Nomadland (millor directora, actriu i peli), i aquí aprofito per recomanar-la de tot cor. 

Una història diferent sobre el col.lectiu de nòmades contemporanis als Estat units afectats per la crisi del 2008 i abocats a viure a la carretera i a feines temporals per sobreviure. Una cinta rodada majoritàriament amb persones "reals" d'aquest col.lectiu i protagonitzada per la immensa Francesc Mc Dormand que fa un paper que li va com anell al dit. 

Nomadland et fa reflexionar sobre altres formes de vida lluny del capitalisme que ens controla, també fa pensar sobre l'envelliment, el dol i la soledat i ho fa entre paisatges de gran bellesa i personatges minimalistes.

De la llista de nominades aquí us deixo altres recomanacions;)

Minari: una història diferent sobre el somni americà amb una iaia entranyable com a símbol del xoc cultural. Tota una joia on sembla que no passa massa res, però que voldries que no acabés mai

Sound of metal: interessant visió sobre l'acceptació d'una dificultat sobrevinguda que ens toca molt de prop

El juicio de los 7 de Chicago: gran guió d'Aaron Sorkin, una història real que t'enganxa amb un ventall de grans protagonistes

La madre del blues: amb la última interpretació de Chadwick Boseman i molta música

Soul de Disney i la inevitable reflexió sobre la vida i la seva fragilitat

Collective, brutal documental sobre la història de l'incendi a una discoteca de Bucarest al 2015 que va capgirar el sistema sanitari de tot un país

Two distant strangers: curtmetratge guanyador amb la crua història del racisme de la policia americana fent menció a fets reals i molt actuals

Fragmentos de una mujer: ufff...heu d'estar fortes per mirar aquesta peli, 25 minuts inicials d'angoixa total amb un part natural a casa i la brutal interpretació de la Vanessa Kirby, sense paraules.

Visca el cinema que ens fa somiar, riure, plorar, patir, reflexionar, aprendre i viatjar...

Feliç divendres!

Parla bé !!!

Avui és Sant Jordi, per mi uns dels dies més especials de l'any, avui més que mai enyoro Barcelona i les seves Rambles plenes de flors i llibres...

El gran dia de les lletres és moment per regalar i regalar-nos un bon llibre, no sé vosaltres però jo aquest any ho tenia clar, l'escollit i el que us recomano és...Parla bé, collons! de les cracks de la Incorrecta. Com no podia ser d'una altra manera, és un llibre moooolt de lletres. El vaig comprar fa dies per si s'esgotava i em vaig prometre que no el començaria fins avui, dia de Sant Jordi però...no he pogut esperar!

Les autores son dues germanes de Banyoles, la Valentina i la Júlia Planas que vaig descobrir gràcies a Instagram i des de llavors, no puc deixar de llegir-les! Una dissenyadora gràfica i una lingüista que fan de l'actualitat, l'amor per la llengua catalana i el sentit de l'humor àcid i intel.ligent el seu projecte de vida.

La incorrecta escriu el seu primer llibre "Parla bé, collons!"una guia "incorrecta" del català que et recorda els errors més habituals que fem i com solucionar-los. Amb una gràcia i uns exemples poc habituals que et fan riure i recordar les propies "cagades" lingüístiques amb l'objectiu de millorar la forma en la que parlem i escrivim la nostra llengua.

Si com jo mateixa enyores els accents diacrítics, utilitzes a diari l'Optimot, estimes els pronoms febles i insultes en català, aquest llibre és per tu! Un petit Pompeu Fabra portàtil per no oblidar mai que cada vegada que dius "tinc que" moren 15 filòlegs".

Perquè com va dir en Màrius Serra en la seva crítica del llibre, el català és sexi i una llengua absolutament preciosa que hem de cuidar! 

I tu, quin llibre et regalaràs avui?

Feliç divendres i Feliç Sant Jordi!

PD: Si trobeu alguna falta d'ortografia, aviseu a @somlaincorrecta

Que corri l'aire

Què sents o penses actualment en una reunió de varies persones en un despatx tancat? nervis, ansietat, finestres obertes, gel sobre la taula, mascaretes que es claven darrera les orelles, ulleres entelades, boca seca...

Ja fa més d’un any que el nostre món ha canviat en tots els àmbits. Entre els milers de canvis que hem hagut de fer a les nostres vides, avui parlem de com ha canviat el treball en equip a les empreses.

La implantació del teletreball, els grups bombolla, la corrent d’aire per tot arreu s’han convertit en els nostres nous companys de feina. Han desaparegut els esmorzars populars, les sales de formació a petar, les reunions multitudinàries...i mica en mica els treball dels equip s’ha modificat en el fons i la forma. Ens hem anat separant, dividint, distanciant i la visió que teniem de la proximitat i el contacte físic ha canviat (potser per sempre)

La motivació i la cohesió d’equip s’han vist afectades per la situació actual, la distància física  es pot convertir en distància mental i és important donar el suport necessari per a que això no passi.

Per mantenir als equips motivats és important:

• Molt i molt bona comunicació, ser transparents genera confiança, cal escoltar als equips encara que sigui en la distància (física)
• Promoure el sentit de pertinença fent sentir la importància de tothom, totes les funcions son igual d’importants, tothom posa el seu granet de sorra i cal valorar-ho per igual
• Escoltar les idees i propostes de tothom
• Donar feedback, reconeixement de la feina feta, escoltar amb empatia i dedicant el temps que sigui necessari, és clau per a la motivació de les persones

Hem desenvolupat noves estratègies per no sentir-nos lluny les unes de les altres però cal anar-les adaptant i millorant fins que potser un dia ja no ens posi nervios@s estar dins d'un despatx amb un grupet de persones amb la finestra tancada...que corri l'aire!

Feliç divendres!

Poder mental

Ets de ment hiperactiva? et costa parar els teus pensaments que es van sobreposant els uns als altres sense fi? doncs tranquil/.la no estàs sol/a.

Vivim en un món ple d’estímuls i que vol solucions ràpides a tot, és difícil focalitzar, centrar-se en una tasca o resposta concreta. Poder concentrar-se i posar atenció selectiva en el que fem s’ha convertit en tot un luxe. L’angoixa, la incertesa, els canvis, preocupacions, l’excés d'informació... afecten directament a la nostra capacitat de concentració.

Quan gestionem moltes tasques i informacions al mateix temps és fàcil perdre el control ja que acaben sent aquests inputs els que dirigeixen la nostra conducta, la nostra atenció es mou fàcilment cap a les novetats o el que ens crida més i no cap allò més prioritari.

La dispersió mental pot ser útil a nivell cognitiu per processar moltes dades a la vegada afavorint la creativitat i el pensament divergent però  quan es tracta de processar informació de forma més analítica i profunda ja no és tan útil i pot provocar errors. 

Algunes estratègies que ens poden ajudar a focalitzar:

• Utilitzar agenda, és igual el format, paper, digital, calendari, llista….
• Generar hàbits deixant espai per moments de dispersió i moments de concentració
• Dividir el temps i fer pauses
• Reduir els estímuls que et distreguin quan necessitis focalitzar, fora sorolls, telèfons, visites….
• Descansar i menjar de forma equilibrada, per poder concentra-te has d’estar bé

La nostra ment té moments de tot, dies més lenta i dies més desperta però si en som conscients podem ajudar-la per arribar a tot, podem, i tant que podem! Feliç divendres!

Be water my friend

Ets d’aquelles persones que necessita controlar-ho tot? a la feina, a la vida en general? que tot surti segons els nostres plans és realment difícil. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és que ben poca cosa podem controlar en aquest món…i que els plans millor fer-los en llapis.

Les persones amb necessitat de control solen ser perfeccionistes, exigents, insegures, amb baixa tolerància a la frustració i amb por a ser valorades de forma negativa. Amb aquest perfil es fa realment dificil gestionar situacions d’incertesa (com l’actual) on és impossible saber què passarà i com afrontar-ho i això genera emocions negatives com ansietat, estrés, por…existeix una relació directe entre l’ansietat i la necessitat de control.

Les persones controladores viuen sempre preocupades per alguna cosa i acostumen a focalitzar-se més en els possibles errors o perills que en tot allò que pot sortir bé. Aquesta inseguretat personal s’intenta compensar amb control, però no es pot viure en estat d’alerta constant, cal deixar anar aquest control i que passi el que hagi de passar, sempre tindrem la llibertat de triar com ho afrontem.

Per viure més tranquil.lxs cal ser conscients que estem envoltades d’incertesa, d’elements negatius i també de molts positius.  Algunes reflexions que ens poden ajudar a deixar anar una mica el control:

• Hem de treballar la nostra autoestima i això ens aportarà més seguretat personal
• No pressionar-se i autoexigir-se constantment, ningú és perfecte!
• Acceptar les pròpies limitacions, no es pot arribar a tot
• Saber dir que no sense sentir-se culpable, treballar en equip
• Dedicar-te temps a tu mateix@, això és fonamental!

Com deia en Bruce Lee, be water my friend ;)

Feliç divendres

Emocions de la infància

Vaig néixer i créixer a Barcelona i molts dels meus records de la infància es troben entre cinemes, parcs, mercats, carrers, teatres i racons de la ciutat més bonica d’aquest món. Vaig tenir la sort de tenir una mare d’àvia gombrenesa i un pare enamorat del Ripollès, barrejant així experiències de mar i muntanya des del minut zero de la meva vida.

La infància és sens dubte l’etapa més important i decisiva de la vida, la que ens fa ser com som i que amb el pas del temps recordem amb nostàlgia i tendresa.

Les emocions es van desenvolupant des del principi de les nostres vides, una etapa fonamental on tot té importància i tot impacta encara que no en siguem conscients.

A partir de la identificació, experimentació i comunicació de les emocions a través de l’empatia i l’entrenament en habilitats socials s’estableixen les relacions socials amb les persones que ens envolten. El desenvolupament emocional dels infants es veu afectat per moltíssims factors, als pocs mesos un nadó ja pot respondre a mostres d’afecte amb emocions positives o a situacions de perill  amb emocions que el/la protegeixin. Saben reconèixer emocions en els altres i atribuir-ne un significat.

Amb l’aparició del llenguatge es comença a desenvolupar la capacitat de mostrar empatia i és fonamental el vincle afectiu que l’infant crea amb les persones que el/la cuiden. Família, escola, entorn...van posant el seu granet de sorra impactant en la pròpia autoconfiança, motivació, seguretat, intel·ligència emocional...que el petit/a tindrà en un futur.

Avui és Sant Josep i l’anomenat “dia del pare”, un dia que a casa sempre havíem celebrat i seguim celebrant a la nostra manera, recordant els matins al zoo, les tardes de cinema i els cistells de rovellons dels diumenges. El meu pare em va estimar i acompanyar i sobretot em va ensenyar a somiar, sempre.

 Feliç divendres i feliç dia pares ;)

 

L'última vegada

Avui comparteixo una petita història que no he escrit jo però que ben bé podríem haver escrit la majoria de nosaltres, dones. M'identifico amb cada paraula de la Clàudia Codina en aquest escrit de Catorze.cat del passat 11 de març i he viscut en primera persona aquestes i altres situacions que voldría que mai visquéssin les generacions futures.

L'última vegada

La primera vegada tenia nou anys. Feia cua a la fila del menjador de l'escola mentre parlava i discutia contenta amb les meves amigues quan vaig notar una mà suada i maldestra sobre el meu cul. L'aire se'm va glaçar dins els pulmons i em vaig quedar paralitzada. En girar-me, un grup de quatre nois (tots més grans que jo, en devien tenir dotze) reien i comentaven la jugada entre ells. Recordo tornar a la classe de quart B amb el cor encongit, cremor darrere les orelles i un nus de nàusees a la gola. Recordo les següents files al menjador, arrambada a la paret i sense moure'm. La culpabilitat fent bola al paladar, les cames tremolant.

La segona tenia setze anys i sortia de la piscina municipal. Amb l'escola hi anàvem els divendres una horeta i lluíem, amb totes les inseguretats en vena, els cossos adolescents i maldestres encaixats en banyadors que sempre eren o massa estrets o massa antiquats o massa infantils. Recordo l'aigua freda regalimant al clatell i la humitat entre els dits dels peus mentre els veia de lluny. Aquesta vegada n'eren dos i comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles. Recordo assecar-me ràpid al vestidor i intentar ser la primera de la fila mentre tornàvem a l'escola per no creuar-me amb ningú. Recordo caminar abraçada a la carpeta de secundària les setmanes que van seguir aquell dia. Estrènyer els braços fins a adolorir-los i desitjar, encara que fos per poc temps, ser invisible.

La tercera va ser en un tren de rodalies tornant de Barcelona i la quarta en una discoteca el nom de la qual ni recordo. I després va venir la cinquena i la sisena i la setena. I va venir créixer per dins i per fora i va venir deixar de comptar.

De l'última vegada en fa una setmana i en tenia vint-i-sis. Eren les tres de la matinada i sortia d'una habitació d'urgències quan el pacient a qui acabava d'atendre, explorar i proposar un tractament esquivant badalls ho va deixar anar: ”Escolta guapa, i quan vindrà el doctor?".

I vaig notar l'aigua regalimant al clatell, la cremor darrere les orelles, el cos paralitzat i el nus de nàusees a la gola per enèsima vegada. Aquest cop, però, no vaig voler ser invisible. Vaig agafar aire i vaig entrar a l'habitació entenent que a vegades és difícil, però cal cremar-ho tot per recomençar. Tombar-ho tot d'arrel i acabar amb els segons plans, les veus petites i les ferides amagades. Que al masclisme, al patriarcat i al maltractament de baix voltatge se'ls combat als carrers, a les aules, a la porta de casa i a l'habitació d'un hospital si fa falta. Que l'únic objectiu obligat, individual i col·lectiu és que mai cap nena al món hagi de comptar les vegades que s'ha trencat per dins. I era jo amb nou, setze i vint-i-sis, la que va obrir la porta i va dir: "Perdoni, però la doctora soc jo".

Perquè el 8M estigui present cada dia de les nostres vides i treballem juntxs per un món millor.

Feliç divendres!

Escac i Mat

Quan era molt petita el meu pare em va ensenyar a jugar a escacs, un joc que a ell li apassionava i a nosaltres no tant (però el feiem content). Es tracta d’un joc que requereix enginy i estratègia però a primera vista pot semblar avorrit i poc emocionant. 

En un món on les pantalles dominen la nostra vida seria important no oblidar els clàssics jocs de taula que ens entretenen i alhora ens fan pensar. Jo la veritat soc més de moure’m, d’interaccionar, riure, xerrar... i això jugant a escacs no es pot fer, és un joc seriós, silenciós i que requereix tota la teva atenció.

Si alguna cosa bona ha portat la pandèmia és que hem tornat a jugar a molts d’aquells vells jocs de taula que teníem oblidats a l’armari, el Trivial, el Pictionary, el Cluedo, Monopoly, cartes, escacs...i encara n’hi hem sumat alguns de nous...Catan, Tabú, Gestos...

El passat Octubre va arribar a Netflix una genial sorpresa en forma de minisèrie, la imprescindible “Queen’s Gambit”, una història on els escacs son els protagonistes i que t’enganxa des del minut zero. “Gambito de dama” s’ha convertit en tota una triomfadora la passada nit de diumenge als Globus d’Or. Un títol original i curiós, que és el nom d’una de les obertures més famoses al món dels campionats mundials d’escacs i que es caracteritza per l'oferiment d'un peó a l'adversari, amb la finalitat d'assolir avantatge.

A la sèrie descobrim moviments, tradicions i normes d’aquest vell joc però a més, és la història de superació d'una noia orfa i addicte que es converteix en tota una campiona mundial d’escacs. Una impecable interpretació de la gran Anya Taylor-Joy que transmet la tensió i passió en cada jugada, bon vestuari, música i original guió...fan de “Queen’s Gambit”  tot un descobriment.

Gràcies a la sèrie la venda de taulers d’escacs s’ha disparat a tot el món, fent tornar els escacs a les nostres taules, com abans, és el poder de Netflix ;)

I tu, a què jugues?

Feliç divendres

El "secret" de la felicitat

Com sabeu, el nostre cervell és pura química. Els neurotransmissors com la dopamina, la serotonina, la noradrenalina o les endorfines son substàncies que comuniquen les nostres neurones provocant efectes a nivell fisiològic, cognitiu, emocional i conductual. Per aquest motiu els nivells que tinguem de cada una d’elles és fonamental pel nostre benestar.

Avui parlem una mica de les endorfines, les minúscules partícules que ens proporcionen el plaer i felicitat que tant necessitem. Veiem les seves funcions principals:

• En ser alliberades provoquen una sensació de benestar i calma tant a nivell físic com mental de forma natural

• Quan tenim nivells baixos d’endorfines apareixen símptomes de depressió o ansietat

• Tenen la funció d’inhibir el dolor, quan per exemple ens donem un cop els nostres neurotransmissors segreguen aquesta substància reduint temporalment aquest dolor per permetre al nostre organisme tenir una resposta ràpida i adaptativa. Actuen igual si el dolor és emocional o psicològic (una mala notícia), parant “el cop” i deixant cert temps per preparar-te i afrontar el que calgui

• Nivells alts d’endorfines es relacionen amb un millor funcionament del nostre sistema immunitari

Hi ha conductes que ens permeten potenciar la producció d’aquest important component, per exemple riure, un bon fart de riure ens pujarà els nivells donant una sensació de felicitat i benestar, complir un somni o un objectiu i la satisfacció que sentim quan ho aconseguim també fa augmentar el nostres nivells d’endorfines. L’exercici físic, dormir bé i les hores suficients, els petons, les abraçades, l’amor, la xocolata, la gratitud…també ens ajudaran a estar millor, fàcil, no?

Feliç divendres

Ho pots fer en 2 minuts?

Segurament et passa que comences el dia amb una bona llista de tasques que t’agradaria o hauries de fer...algunes més urgents o importants, petites, grans... i al final del dia, oh sorpresa! la llista està gairebé igual! (i si no et passa...digues com t’ho fas???)

Existeixen una bona pila de mètodes que t’ajuden a organitzar-te però la gran dificultat és complir-los sense evitar que les interferències se't mengin el temps. 

Alguns del més coneguts son el mètode Pomodoro (ja en vàrem parlar fa un temps), el time blocking, la regla del minut o el mètode GTD (Getting things done) de l’expert en productivitat David Allen. Tots ells pretenen registrar i ordenar tot el que hem de fer alliberant la nostra ment de la càrrega que suposa recordar tot el que has de fer i reduint així el nivell d'estrès que això provoca.

El mètode GTD utilitza la tècnica dels 2-5 minuts, segons aquesta tot el que puguis fer en menys de 5 minuts, fes-ho de forma immediata. Aquesta tècnica té 5 fases:

1. Recopilar: Apuntar tot el que has de fer, tot (personal i laboral)
2. Analitzar: Preguntar-te què pots fer immediatament, i el que no classificar-ho per grups o temàtiques
3. Organitzar: Posem data, agenda en paper o digital
4. Fer: Anem fent segons el que hem planificat (si ens deixen ;)
5. Revisar: Al final del dia veiem com ha anat i el que quedi, ho posposem per l’endemà, quin remei!

El més important és intentar millorar la tècnica i adaptar-la al nostre propi estil, hi ha dies de tot, no?

Feliç divendres!

Organitzacions resilients

Ja hem parlat en vàries ocasions de la resiliència, una competència clau en el temps que vivim. Actualment aquesta capacitat de refer-se de les adversitats arriba a les empreses com a element clau per a la supervivència.

Una organització resilient és aquella capaç de resistir i adaptar-se a canvis ràpids i incerts, una nova cultura que posa èmfasi en la força de les persones i els equips per tirar endavant en èpoques de crisi i incertesa.Les entitats i empreses resilients ofereixen seguretat psicològica, son transparents i promouen la implicació de totes les persones generant espais de col.laboració i cuidant l’ambient de treball al màxim.

Comentem algunes de les característiques que té una empresa resilient:

• Utilitzen eines que faciliten la feina com per ara eines digitals de col.laboració i gestió del coneixement, això implica formació continuada per tal d’estar al cas de totes les novetats
• El Treball en equip és indispensable i també fomentar l’empoderament de les persones
• Polivalència, adaptació, flexibilitat. Equips i persones que es poden ajudar, substituir i col.laborar quan faci falta.
• La gestió emocional és clau pel benestar, cal cuidar i donar eines per reduir l'estrès l’ansietat
• Implicació i responsabilitat. Les organitzacions resilients compten amb persones implicades que “s’arremanguen” quan fa falta i es creixen davant les dificultats
• És molt important tenir un alt nivell de comunicació i transparència, cal compartir la informació amb les persones que col.laboren en la organització, sinó és dificil tenir la seva implicació i motivació.

Jo diria que la nostra entitat ha demostrat sobradament durant l’últim any que és una organització resilient, forta, que supera les dificultats i en surt reforçada i és obviament és gràcies a totes les persones que en formem part, totes importants posant el nostre granet de sorra...ens en sortirem!

Endavant!

I seguim...

Doncs es veu que tindrem sis setmanes més d’hivern, almenys això ha dictaminat la marmota més famosa del món, en Phil. Com sabeu cada 2 de Febrer al petit poble Punxsutawney, Pensilvania es porta a terme una cerimònia de les mes frikis que existeixen i que va fer famosa la peli Groundhog Day (El dia de la marmota) en català la van traduir per Atrapat en el temps. 

Diu la tradició que si el dia està ennuvolat i la marmota no veu la seva ombra, surt del cau i això vol dir que l’hivern durarà poc. Contràriament si fa sol i veu la seva ombra ella torna a entrar al cau i això indica que el fred s’allargarà sis setmanes més.

Últimament la realitat que vivim em recorda molt a la pel.lícula en qüestió. Sona el despertador (potser variem la cançó o la melodia..) i au, cap a treballar i després tornar a casa sense saltar-se el “toc de queda”. Cada dia ens relacionem amb les mateixes persones, la nostra beneïda i petita bombolla i tot sense sortir del nostre poble de dilluns a diumenge i repetim... Pel camí anem perdent dies al costat de persones que estimem, llocs que voldríem conèixer i alguns somnis….i guanyem pors, inseguretats i comencem a dubtar seriosament si recuperarem mai la nostra forma de vida pre pandèmia.

A El dia de la Marmota el seu protagonista té l’oportunitat de viure el mateix dia infinitat de vegades i això li permet aprendre dels errors que va cometre el dia anterior i poc a poc va descobrint l’essencial, allò que realment el fa feliç, les petites coses i les relacions humanes.

I això em fa pensar que potser si que aprendrem alguna cosa nosaltres també, potser si que en un futur ens fixarem i cuidarem més a totes les persones que tenim al voltant sense pensar tant en el futur i vivint més el present que al final és l’únic segur que tenim, l'aquí i ara.

Feliç divendres!

Meet (me) II

Últimament ens queixem molt...la nostra vida està molt limitada per les restriccions i la por. Una de les quexes més habituals de la nova realitat és que els cursos, les reunions, el treball online no son el mateix que presencials...i és ben veritat.

El teletreball i la formació en línia s’han convertit en eines indispensables en aquests temps de pandèmia però en realitat fa molts anys que s’utilitzen.

El principal problema actual és que al ser la única forma segura de comunicar-nos s’ha portat al límit i a totes les àrees de la nostra vida. Amb la pantalla fem activitats de tota mena, parlem amb la família, amics, fem cursos, tallers...i fins i tot activitats físiques, dansa, ioga, gimnàs, idiomes, música i extraescolars de tota mena, i al final, hem acabat saturatxs de tanta connexió.

A continuació veiem alguns dels principals problemes que implica aquesta metodologia:

• Es perd molta informació, l’expressivitat, el llenguatge no verbal, tant important en la comunicació, queden molt reduïdes
• La persona que dirigeix la reunió o imparteix el curs pot tenir una sensació de soledat i manca d’interacció que desmotiven i desgasten força la veritat. Una classe o una reunió de dues hores per exemple, és realment esgotador per totes les parts implicades
• Els problemes de connexió, i temes informàtics varis posen a prova la nostra paciència diariament, ara no va el micro, ara es veu borrós, no es pot compartir la pantalla, s’ha penjat….son les noves realitats que ens trobem cada dia.
• Les relacions entre persones també s’han vist afectades, el xerrar, comentar, proposar, riure plegats es troba a faltar i a més, també son factors molt importants per l’aprenentatge i el benestar emocional

En resum, hem d’aguantar i tenir (encara més) paciència i pensar que potser algun dia tornarem a les aules i als despatxos...tant de bo!

Feliç divendres!

Meet (me)

La pandèmia ha provocat un canvi important en la forma que ens comuniquem en tots els àmbits de la vida, també a la feina.

La presencialitat a la que estàvem acostumats/ades ha deixat de ser imprescindible per algunes de les nostres tasques diàries i ha estat substituïda per eines i plataformes digitals que fan possible la interacció entre companyxs, reunions, formació, entrevistes de selecció de personal...

Al principi es fa estrany parlar a una pantalla, es perd informació, expressivitat...a més les connexions poden fallar o haver-hi problemes tècnics que son una dificultat afegida que genera molt malestar. Malauradament però, no tenim més remei que acostumar-nos-hi.

Les reunions virtuals tenen beneficis, per exemple:

• Augmenten la productivitat i l’efectivitat, es va molt per feina, les interrupcions es limiten, es respecta el torn de paraula… tot això et fa estalviar molt temps
• Fem menys desplaçaments i per tant menys despesa, cuidem el medi ambient i reduim també el risc de patir algun accident. Això els que vivim a comarques ho hem patit molt ja que per ben poca cosa, per exemple una reunió de 2 hores, moltes vegades ens feia perdre el matí sencer.
• Es valora el talent per sobre de la presència
• No hi ha fronteres físiques, pots arribar arreu del món, reunir-te amb col.laboradorxs que estan lluny, formar-te sense haver de desplaçar-te...

La propera setmana veurem els principals inconvenients o problemes del treball i les reunions en línia.

Feliç divendres!