Últimament sembla que al mirar o llegir les notícies només passin desgràcies al nostre voltant. Lògicament molts d'aquests fets ens afecten, sobretot els que passen a prop o els que pensem que ens podrien passar a nosaltres, ens fan sentir diverses emocions entre elles la ira i la por. Avui volia escriure sobre ella, la ira, la que sentim quan considerem que un fet és injust o cruel o inexplicable. Es tracta d’una emoció bàsica i universal, que ens afecta a totes i tots des de ben petits i que, com la resta d’emocions, està condicionada pels nostres pensaments i per la interpretació que fem de la situació o fet.
La ira, rabia o enuig és una emoció complexa i posa en funcionament diferents tipus de resposta:
- Resposta fisiològica: és automàtica i innata, davant d’una amenaça el cos es prepara per l’atac, augmenta el ritme cardíac, s’accelera la respiració, la musculatura es tensa i el flux de sang augmenta. Si aquest estat no es controla pot provocar que actuem de forma impulsiva o violenta (és allò que ens diuen de contar fins a 10 quan ens enfadem...)
- Resposta cognitiva: aquesta dependrà de com interpretem la situació i aquesta valoració intervé la nostra experiència prèvia, educació, valors...no tots sentim ira o enuig per les mateixes coses
- Resposta conductual: depenent de com gestionem les anteriors actuarem d’una forma o un altre, ens defensarem, discutirem, cridarem, fugirem...
Estar enfadat te efectes negatius i també positius. Per una banda ens perjudica perquè provoca que no pensem amb claredat, ens pot fer actuar de forma precipitada i a més és perjudicial per la salut (afavoreix el desenvolupament de malalties cardiovasculars). Contràriament la ira ens dóna energia i força, ens ajuda a defensar els nostres drets i els dels altres i a resoldre conflictes.
Algunes estratègies per a gestionar la ira ja les coneixem: utilitzar tècniques de relaxació, posar distància i temps abans de reaccionar davant d’un fet que ens molesta, mostrar empatia, respectar les opinions dels altres...
Hi ha fets davant dels quals és inevitable no enfadar-te. Particularment em fa molta ràbia que la nostra societat estigui tan plena de violència masclista. Actes cruels, abusos de poder i de força contra les dones que han passat sempre (més o menys desapercebuts) i que desgraciadament passen encara a tots nivells i moltes vegades son silenciats per un sistema injust i fastigós que acaba culpabilitzant les pròpies víctimes. Alguna cosa està fallant quan una persona no entén el significat d’un "no".
La millor forma de gestionar aquesta ira és raonant. Seguirem educant i empoderant els nostres fills i filles per a que ningú els trenqui el somriure.
Feliç divendres!
Per si teniu 5 minuts
ResponEliminahttp://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/llegir-i-escriure/3146-som-manada.html
http://www.fotlipou.com/hi-ha-vida-mes-enlla-del-barca/llegir-i-escriure/3138-yo-si-te-creo.html
Salut
A. Fajula
Uf, la pell de gallina, què fort, què trist! gràcies Agustí, crec que parlar-ne i difondre aquests textes i testimonis és avançar!
Elimina23/11/2017
ResponEliminaSom manada
Agnès Marquès
Homes, no fugiu d'aquest article, si us plau. No és un article excloent, però vol ser un article de grup. Del grup que fem les dones, però us necessitem també a vosaltres. Als sensats, i als que heu estat víctimes també de la violència sexual, això també és per vosaltres.
El judici de la violació en grup a una noia als Sanfermines de l'any passat, el manifest de les dones professionals del món del teatre assenyalant "grans noms de la indústria que semblen intocables" i que han aprofitat de la seva posició de poder per abusar o agredir sexualment dones, el corrent #metoo a les xarxes socials que fa encongir el cor, la campanya retirada del Ministeri de Sanitat contra l'alcoholisme entre els joves advertint les noies que si beuen poden ser víctimes d'agressions sexuals... Alguna cosa està canviant en la força que les dones creiem tenir entre mans. Una generació de dones s'aixeca, trenca el silenci i s'indigna, ens indignem, davant el tracte vexatori i contra l'abús al qual moltes i moltes dones s'han vist sotmeses. El nivell de tolerància està sota mínims i ens obliga a totes a revisar la nostra biografia i detectar quantes vegades ens hem sentit violentades i ho hem deixat passar. A vegades no és una proposició directa, un intent d'assetjament evident, a vegades l'abús arriba amb una subtilesa revestida de coqueteig, emparada per certes dinàmiques socials que durant molt de temps s'han vernissat, hem vernissat, de romanticisme maldestre. I aquest ha estat l'escut on s'han parapetat els agressors deixant la víctima a la intempèrie del "segur que ho has interpretat bé?". La intempèrie és que t'escudrinyin els perfils socials per valorar el teu comportament i el nivell del teu trauma, com ha fet la defensa dels cinc nois jutjats per la violació de Pamplona. La intempèrie és ser la primera a denunciar un gran productor o guionista del món del teatre i quedar assenyalada de per vida, com a mínim fins que una altra valenta no fa el pas. La intempèrie és arribar a casa, seure a la vora del llit i pensar "qui em creurà?".
Penso en totes les dones (i homes) víctimes dels abusos en aquesta intempèrie i gairebé sento el seu silenci. Però les coses estan canviant. Som manada.
Prou de responsabilitzar la víctima, prou de dubtar del seu trauma, de no entendre el que costa donar un pas endavant per enfrontar-se tota sola al seu botxí, prou de no entendre el que costa exposar-se a la mirada de tothom. Girem el cap i assenyalem l'agressor, que senti vergonya, ensenyem els joves que són lliures de fer el que vulguin sense forçar ningú, ensenyem-los que una dona pot sortir de nit i que li senti malament el beure sense que això la converteixi en potencial víctima sexual i que a sobre s'ho hagi guanyat, ensenyem-los que una dona pot tenir relacions amb qui i quantes persones vulgui i que això no vol dir que li agradi tenir relacions amb tothom i que s'hi hagi de posar bé sempre, ni que sigui més imprudent per això. Que la seducció i l'atracció la intueixen les dues parts, és un camí que avança a poc a poc i és ple de senyals que confirmen que sí, que agrades l'altra persona, que és un camí d'anada i tornada i que el NO és NO sempre i un ha d'acceptar que no sempre agrades a qui voldries. Ensenyem-los que el que no és normal és intentar forçar algú, que on ha après allò, que si té aquest impuls s'ho ha de fer mirar, que té un problema i que la societat ja no li donarà cobertura, que el silenci dels covards s'ha acabat, que s'ha imposat la veu dels valents, que qui portarà l'etiqueta i l'estigma serà ell, que som manada, manada sense paciència ja.
Nosaltres sí que som manada.
Yo sí te creo porque nunca he visto a tantas mujeres como ahora, gracias a la etiqueta #MeToo o #YoTambién dando un paso adelante y contando públicamente lo que antes hacíamos en voz baja y en la intimidad. O lo que nos hemos callado. O lo que hemos considerado como “normal” cuando en ningún caso debe serlo. Y siento que nos arropamos las unas a las otras más y mejor. Que ya no nos callamos y en los testimonios de todas hay tantos puntos en común, tantas similitudes, que no nos quedan resquicios para las dudas.
ResponEliminaYo sí te creo porque es un hecho que la Fiscalía General presentó en su última memoria de los delitos cometidos en España que no había probado ninguna denuncia falsa por violencia machista en el 2016, año en el que 53 mujeres fueron asesinadas. Te creo porque del 2009 a 2016 se contabilizaron 1.055.912 denuncias por agresiones machistas y sólo hubo 79 casos en los que se probó y se ejecutó una condena por denuncia falsa, una cifra que representa el 0,0075 %.
Yo sí te creo porque sigo leyendo, escuchando y viendo cómo se siguen poniendo en duda las denuncias de algunas mujeres preguntando cómo iban vestidas, cuánto se resistieron, si habían flirteado antes, qué estilo de vida llevaban, si eran promiscuas y sexualmente activas; como si por el hecho de serlo después cuando dices “no” no eres fiable, no eres creíble, porque eres una guarra, una puta. Porque a la mayoría nos han llamado putas en alguna ocasión. Siempre con el puta a cuestas.
Yo sí te creo porque ya son 49 las mujeres asesinadas este año y sigue sin percibirse por la sociedad como un problema de primer orden, una prioridad. Yo sí te creo porque me han dicho que soy una “pesadita” por escribir en esta web en muchas ocasiones sobre mujeres y, sin embargo, en la misma semana he visto como un compañero de la profesión -y bienvenidos sean- ha escrito sobre un mismo hecho en concreto y es entonces cuando adquiere importancia, relevancia, validez. Y no tiene que ver con el léxico, las palabras elegidas, los adjetivos, la sonoridad, el ritmo y la cadencia de lo escrito, sino con que él es un hombre y yo no; así que él no es pesado, ni exagerado. Así que él tiene más credibilidad que yo.
A las que han denunciado ya, a las que se lo están pensando, a las que lamentablemente se plantearán hacerlo en un futuro en algún momento de sus vidas. Que sepáis, que sepas, que en principio, por principios y hasta el final: yo sí te creo.