A la recerca de Lalaland

La nostra societat sembla obsessionada pel concepte d’èxit. ES vol assolir l’èxit a tots els nivells, professional, econòmic, personal...però exactament què és l’èxit? La resposta és relativa perquè no te el mateix significat per a tothom, en general però es creu que tenir èxit és tenir molt de tot, fama, diners, reconeixement social, amor, amistats, la feina de la teva vida...tenir-ho tot és molt difícil i poques persones ho aconsegueixen ja que quan posem tots els nostres esforços en una d’aquestes àrees la resta en surt perjudicada. La situació ideal seria trobar l’equilibri, tenir una sensació de satisfacció a nivell general. 

Moltes vegades es confon èxit amb felicitat pensant que és l’èxit el que ens portarà a la felicitat però segurament és el contrari, la felicitat i les emocions positives faran que tinguem més possibilitats d’assolir l’èxit i gaudir d'una vida plena. 

Podríem dir que l’èxit es fonamenta en els següents ingredients:

• Necessitats bàsiques cobertes: Menjar, un lloc per viure i uns ingressos mensuals son imprescindibles, a partir d’aquí tot és començar
• Salut física: Portar una bona alimentació, cuidar-se i estar sa ens donarà l’energia necessària per a perseguir els nostres objectius
• Salut emocional: Tenir una autoestima ferma, acceptar els fracassos i gestionar les pròpies emocions també és necessari per triomfar. Mantenir la ment en forma, viatjar, llegir, anar molt al cine i al teatre, aprendre coses noves, viure experiències motivadores, somniar...
• Relacions socials: Mantenir relacions positives, estimar i ser estimat per tenir amb qui compartir els èxits i els fracassos és també imprescindible
• Que el teu dia a dia tingui un sentit, que el que fas t’ompli i et sentis realitzat

Per mi l’èxit consisteix en anar a dormir tranquil i en pau amb tu mateix, estimar i sentir-te estimat i tenir un bon grapat de somnis per complir.

A dos dies per la 89 edició dels Òscars em permeto un apunt cinèfil per acabar que te molta relació amb el tema d’avui. Us recomano molt que aneu a veure Lalaland, la ciudad de las estrellas, una peli d’enorme èxit mundial que precisament tracta d’això, de l’èxit i les seves conseqüències. Una història que et transporta als anys daurats de Hollywood. La ciutat de Los Angeles, el ball, el vestuari i sobretot la música son els grans protagonistes d’aquest conte que et fa somiar i creure, per una estona,  que tot és possible. Es repeteix tàndem d’amics i companys d’universitat, els super joves Damien Chazelle (director) i en Justin Hurwitz (compositor) ja van ser parella d’èxit a Whiplash, no hi ha qui els pari, oloren a Oscar.

Lalaland te tots els ingredients per a triomfar, ha recollit infinitat de premis a nivell mundial i tot apunta que arrasarà la nit dels Oscars, i s’ho mereix. Tot i així no deixeu de veure Figuras Ocultas, un bombonet entretingut de caire reivindicatiu i Manchester frente al mar, un drama d’emocions contingudes que traspassa la pantalla amb unes interpretacions magistrals. 

I vosaltres ja heu trobat la vostra Lalalad? Us deixo un tastet dels meus racons preferits de la ciutat de les estrelles, feliç i exitós divendres!

Com estimes? (segona part)

Com ja comentàvem la setmana passada, en funció de la presència o no de cada component (intimitat+passió+compromís) Robert Sternberg va establir set tipus d’amor:

1. Afecte: quan només hi ha el component de la intimitat. Seria l’amor que sentim per un amic, hi ha vincle i proximitat però no hi ha passió física ni compromís a llarg termini. 
2. Enamoriscament (caprici): només hi ha passió. Seria l’amor a primera vista, el típic “flechazo”, hi ha un intens desig sexual però no d’intimitat ni compromís (en un primer moment) es dóna habitualment a les primeres fases de les relacions però si no es desenvolupa algun dels altres pilars no avança en el temps,.
3. Amor vuit: es dóna quan només compromís. Es característic de les unions per conveniència o dels matrimonis que amb els temps han perdut la passió i la intimitat. Hi ha un interès per mantenir la relació però els membres de la parella ja no senten res l’un per l’altre.
4. Amor romàntic: apareix si hi ha passió i intimitat. És l’amor propi d’una parella ben avinguda. És característic de la primera època d’una relació quan encara no es pensa massa en el futur i no s’ha desenvolupat el compromís.
5. Amor sociable: resulta quan hi ha intimitat i compromís. És característic de molts matrimonis de llarga durada. La passió sexual ha desaparegut (o quasi) però hi ha afecte, confiança i compromís. És un tipus d’amor que pot durar molt temps però s'ha de cuidar per a que no desaparegui la intimitat o el compromís (quan hi ha infidelitat) ja que podria suposar el seu final.
6. Amor fatu: si tenim passió i compromís es dóna aquest tipus d’amor mancat d’intimitat (vuit) això fa que la relació sigui poc sòlida i inestable.
7. Amor consumat: si tenim tots els ingredients, passió, intimitat i compromís. És l’ideal al que tota parella aspira, arribar-hi pot ser fàcil però no ho és mantenir-ho en el temps, implica molta feina i dedicació.

Segons l’autor les parelles fluctuen d’un tipus a un altre d’amor al llarg del temps i també pot passar que la percepció de com és una relació sigui diferent en cada membre de la parella, precisament aquesta diferència podria portar la relació al fracàs. 

Ni l’autor ni ningú te la certesa de com és o hauria de ser l’amor ideal. No hi ha fórmules màgiques ni secrets, quan trobes aquella persona que et completa i fa sorgir la millor versió de tu mateix, no la deixis escapar.

Us deixo l'esquema del Triangle de l'amor de Sternberg. Feliç divendres!

Com estimes? (primera part)

S’acosta el dia mundial de l’amor i toca parlar d’aquest sentiment tan potent que sens dubte és el motor de les nostres vides.

Des de Freud, la Psicologia ha estudiat l’amor i el seu efecte en les persones però la majoria de vegades els estudis es centraven en la vessant més patològica, els amors “fatals”, les dependències emocionals, complex d’Edip, Electra, etc... 

No va ser fins l’any 1986 que el psicòleg americà Robert Sternberg va anar més enllà amb la seva Teoria triangular de l’amor que explica les diferents tipologies d’amor i la seva composició.

Segons l’autor l’amor és una relació interpersonal amb tres ingredients:

• Intimitat: inclou sentiments de proximitat i connexió emocional que promouen el vincle afectiu en la parella. Preocupar-te pel benestar de l’altre, compartir somnis, pors,  sentir empatia. Requereix un temps de relació per a que aparegui.
• Passió: reflecteix un estat d’intens desig sexual i d’unió física entre les dues parts, pot aparèixer just al primer moment que veus una persona, el que diuen "amor a primera vista"
• Compromís: seria la intenció de les parts de mantenir l’amor i continuar amb la relació al llarg del temps, també necessita que coneguis bé a la parella.

Segons la teoria d’Sternberg, les relacions amoroses evolucionen des de la passió al compromís, desenvolupant la intimitat progressivament i mantenint o no la passió al llarg del temps. 

Aquests tres components formen un triangle i de la seva combinació apareixen set tipus d’amor. Les parelles es troben en un d’aquests set estadis i poden evolucionar d’un a l’altre. Segons l’autor és poc probable que una relació basada només en un component es mantingui en el temps, com a mínim hi ha d'haver dos d'aquests ingredients per a que la cosa rutlli.

El proper dia veurem com es combinen aquests components donant com a resultat els 7 tipus d’amor, feliç divendres i estimeu molt!

Somewhere over the rainbow

En aquest bloc parlem molt d’emocions, n’hi ha una però que encara no havia sortit i que és de vital importància en moments difícils de la vida, es tracta de l’esperança.

L’esperança és una emoció considerada ambigua ja que te un component positiu i un altre negatiu. És una emoció que experimentem en mals moments, quan estem patint i ho passem malament però confiem en superar-ho i seguir endavant. 

L’esperança es troba entre la tristesa i l’alegria i és realment útil ja que actua com un pont emocional que et permet passar de la tristesa per estar passant un moment difícil a l’alegria i l’optimisme per pensar que pots superar-ho. Podríem dir que sentir esperança és una pràctica de regulació emocional, un mecanisme de defensa, possiblement la única forma de viure moments durs, sinó cauríem en la desesperació i la depressió.

Aquesta emoció és un component essencial de les persones resilients que saben com motivar-se davant dels problemes i en surten reforçades. 

Cal diferenciar entre ser optimista i tenir esperança ja que l’optimisme no presenta el patiment i la incertesa que caracteritzen l’esperança, senzillament és una forma positiva de veure la vida.

A vegades hi ha realitats molt dures i sense solució on es perds tota esperança, o més aviat te la prenen i no pots negar la realitat per alleujar el patiment. En aquests casos només la resiliència, la pròpia fortalesa i el suport dels teus et poden ajudar a trobar nous camins i curar les ferides.

Demà 4 de Febrer és el dia mundial contra el càncer i es realitzen milers d’activitats i iniciatives per a captar fons per la investigació i sensibilitzar sobre aquesta realitat desgraciadament tan present a la nostra societat. Hi hem de participar com sigui i posar el nostre granet de sorra, s’ha avançat molt però encara queda molta feina per fer, molta.

Tinc l’esperança que algun dia quan senti la paraula càncer no se’m faci un nus a la gola ni senti cap punxada al cor, ni em falti la respiració per culpa d’aquest lladre que entra de puntetes a la teva vida sense avisar i et pren el que més estimes. 

Us deixo una bonica cançó plena d’esperança que és una barreja de dues de les meves preferides. Feliç divendres!

Somewhere over the rainbow -IZ-