SI que es pot!
Com ja sabreu, ahir dia 4 de Febrer es va celebrar el dia mundial contra el càncer, aquesta jornada te l’objectiu de sensibilitzar, mobilitzar a la població i promoure la prevenció i el control d’aquesta greu malaltia.
Malauradament hem d’estar alerta i preparats perquè quan et toca de prop provoca un daltabaix emocional molt important, de sobte tot s’ensorra, la vida no és com tu imaginaves que seria, has de fer un “reset” i tornar-te a situar al món. Totes les àrees de la vida queden afectades i és important tenir recolzament i acompanyament per poder tirar endavant amb la màxima normalitat, també a l'entorn laboral hem d’estar alerta i donar els suports necessaris a qui ho necessiti.
Recupero avui un concepte clau per fer front a tota mena d’entrebancs de la vida i del qual ja vaig parlar fa temps (desembre del 2013) es tracta de la resiliència o la capacitat de superar situacions límit, afrontar crisis i situacions traumàtiques i a més sortir-ne reforçats.
La resiliència implica reestructurar els nostres recursos psicològics en funció de les noves circumstàncies, no es tracta d’una qualitat innata, la podem desenvolupar canviant hàbits i creences.
Com és una persona resilient?
- es coneix molt bé, sap quines son les seves fortaleses i debilitats i per tant és objectiva i pràctica (va per feina)
- és creativa, de la pitjor situació en sap veure quelcom positiu, pensa que de tot se’n pot aprendre
- te una sana autoestima, confia en les seves capacitats
- te sentit de l’humor i és optimista
- les persones resilients saben gaudir de les petites coses i son agraïdes
- necessiten sentir-se segures, cuidades i estimades, s’envolten de persones positives i creen una sòlida xarxa de recolzament
El post d’avui va dedicat a tots els herois i heroïnes (disfressats de persones normals) que esteu entre nosaltres lluitant dia a dia contra la malaltia, demostrant que SI és possible, que entre tots guanyarem aquesta guerra i serem més forts i ens sentirem més vius i espremerem tot el suc a la vida.
Feliç divendres!
Foto: Downhill Beach (Wild Atlantic Way- Northern Ireland)
Realment quan et toca de prop has de treure totes les forces i energies per tirar endevant. i agafar-te fort a les petites noticies positives que et van donant perquè si et quedes enganxat amb el negatiu no es podria viure! costa molt i potser el què costa més és traspassar aquest positivisme a altres persones que no ho són tant...ells no t'entenen i t'arriben a dir que no tens sensibilitat. Però, amb paciència i explicant bé la teva posició us asseguro que el positivisme i les ganes de tirar endevant s'acaba traspassant.
ResponEliminaMeri
Meri, estic totalment d'acord amb tu, costa molt però hem de ser fortes. Per cert si mai vols parlar-ne ja saps on sóc, segur que a mi també m'anirà bé!
EliminaUna abraçada guapa ;)
https://www.youtube.com/watch?v=AYVSALthzUg
ResponEliminaAquest vídeo reflecteix perfectament el teu post
A. Fajula
Tens raó Agustí! uff et posa la pell de gallina, moltes gràcies!
EliminaSalut
ResponEliminaRoc Casagran
09-02-2016
Li van dir que tenia càncer i era justament allò el que mai no hauria volgut sentir. Ningú no ho vol, però de vegades les coses van com van. Després de pair-ho, de seguida va posar fil a l’agulla i es va comprometre amb la vida: seria forta i valenta, perquè valia la pena lluitar.
Quan els cabells li van començar a caure, hauria pogut optar per una perruca, per tancar-se a casa, per amagar-se del món i creuar els dits perquè l’atzar i la medicina li fossin favorables. Però no. Va triar el camí contrari, afrontar la malaltia sense cuirasses, fer gala de la calba i fins i tot pujar als escenaris a cantar glosa, reivindicant l’aspecte de la tinent O’neil. La música, les paraules i l’humor com a armadura.
Allà van començar les primeres lliçons. Ens les regalava amb un somriure, amb una vitalitat que molts dels que no estem malalts envegem. Les ganes de viure es contagien, un carpe diem absolut, només existeix l’ara i l’aquí, no deixeu de fer res, gaudiu del present que esclata, d’una bona conversa al voltant de la taula, d’una passejada arran del mar o d’un concert a mitjanit. Estimeu-vos.
Com si efectivament el cos humà fos savi, tanta energia li va donar una nova oportunitat, i els seus amics ens sentíem afortunats que estigués guanyant aquella guerra insospitada, aquella hòstia que li havia tocat a ella i no a nosaltres, perquè sí, perquè a la ruleta russa s’hi juga sense saber-ho.
A l’estiu se la veia engrescada amb un nou futur que albirava lluminós. Feia plans i somiava, i ho explicava amb els ulls bategants. Però el càncer és un cabronàs, un mal parit, i només s’havia agafat una pausa. Perquè després hi tornaria, amb més força, més ferotge, més galopant. Molts ja ens hauríem rendit, però ella no, encara forta, encara valenta. Miraria fit a fit el doctor i li diria que ho volia saber tot, que no fos condecent, que no li amagués res. Només la veritat ens ajuda a prosseguir. Un nou aprenentatge de franc per a nosaltres.
I la veritat era que ja no hi havia res a fer. I era una putada, perquè als 46 anys tens un univers enorme per recórrer, i no és senzill acceptar que la teva ruta té el punt i final tan a la vora. Encara se li intuïa, en el fons del somriure, l’esperança, el miracle, el mai no se sap... i així ho verbalitzava, i així ho apuntava de tant en tant al mur del Facebook. Feia visible una malaltia a què tothom està exposat i no dubtava a engrescar-nos a viure, malgrat tot. L’optimisme mou el món. I nosaltres, a prendre’n nota.
Però a poc a poc el càncer se la va anar cruspint, miserable. Les cames ja no l’acompanyaven, l’estómac se li inflava, les mans eren el regne de la tremolor. I així i tot, la gosadia d’afrontar el comiat amb enteresa, de preparar el funeral, de regalar una xerrada en privat als tres fills, de deixar-se cuidar i de fer-ho, sempre, amb aquell punt d’ironia que no ens hauria de mancar mai. I de gaudir d’una ensaïmada de can Foix i explicar-ho, de nou, al Facebook, ara ja sí, acomiadant-se. I d’aquell post, n’aparegueren desenes, d’amics que li feien veure, encara amb vida, que sí, que cagumtot, que és una gran merda, això de quedar-se a mitges de nous projectes, però que el seu pas per aquí ha estat grandiós. Sovint elogiem les persones quan ja no hi són, i ella ha pogut llegir com ens l’estimem, com la tenim present, tant aquells que han estat dia rere dia al seu costat com aquells que només de tant en tant hem gosat anar-la a visitar a l’hospital. Ves, no en sabem més, alguns. Hem fet el que hem pogut i n’anem aprenent de mica en mica.
Aprenem a dir gràcies, aprenem a estimar-nos cada dia, aprenem a no deixar escapar cap moment, aprenem a cuidar-nos, a pensar en els altres i també en nosaltres, aprenem a viure, a viure molt, al màxim, i ens la imaginem citant Papasseit, gairebé tan vitalista com ella, amb aquell "vosaltres restareu /per veure el bo que és tot, /i la Vida, /i la Mort."
I ara ja faig tard per dir-te tot el que no t’he sabut dir, Salut, per murmurar-te que de tu hem après que viure val molt la pena. Gràcies.
Moltes gràcies "anònim" per compartir aquesta preciosa i trista història.
ResponEliminaQuina gran lliçó de vida! Esperant que un dia puguem substituir la paraula "càncer irreversible" per la de "malaltia crònica" i continuar vivint la vida "a tope"!
ResponElimina