Què vols ser quan siguis gran?
Aquesta setmana s’han conegut els resultats d’un estudi que van portar a terme la Universidad Carlos III de Madrid i la London School of Economics, segons aquesta investigació només el 6% de les persones treballen en allò que somiaven quan eren infants. La veritat és que aquesta xifra tan baixa em va sorprendre i em va fer sentir certa tristor. Perquè? Perquè abandonem els nostres somnis de futur quan ens fem grans?
L’estudi analitza els processos que influeixen en la formació de les aspiracions ocupacionals dels més joves, en l’elecció d’una professió futura hi intervenen factors com ara els estudis dels pares, el nivell d’autoestima dels joves, els seus resultats acadèmics i motivació pels estudis, les professions dels pares i familiars propers...També és important la conducta dels pares davant les tasques de la llar, l’educació, la seva vida social...tot això influeix en com aprenen el rol més “apropiat ”pel seu gènere i per tant en la seva elecció professional.
Encara que sembli que la societat ha canviat molt, la veritat és que els nens més petits idealitzen professions com la de futbolista, policia, bomber...oficis d’acció orientats al reconeixement social. Les nenes prefereixen professions orientades a tenir cura dels altres, tasques socials, mestres, metgesses, veterinàries...Adecco ha fet un estudi força interessant al respecte amb quasi 2000 infants.
L’escola, la societat, els mitjans de comunicació i també la família intervenen de forma directe a la formació d’aquest ideal de professió futura. Quan els nens es converteixen en preadolescents intentem que entenguin que han de triar uns estudis que els permetin trobar una feina que els asseguri un futur, una estabilitat.... la societat, els mitjans de comunicació transmeten valors que estan contraposats amb aquests ideals més autèntics i “purs”que tenen els més petits, no és “guai” ser mestre o bomber, ara has de ser supermodel, músic, cantant, actor, actriu o simplement famós i guanyar molts diners. Llavors el jove experimenta (en la gran majoria de les ocasions) el fracàs o la frustració en veure que això que se’ns pinta com a èxit és inassolible i que en realitat no els donarà la felicitat.
Potser estaria bé recordar a aquests joves que han de tenir els seus propis somnis no els que ensenyen a la tele sinó simplement els seus, han de trobar allò que els faci feliços...i aquesta és una recerca que dura tota la vida!
Jo quan era petita volia ser periodista, ser corresponsal i viatjar per tot el mon amb un micro a la ma, ho vaig intentar però també vaig xocar amb la realitat quan per unes dècimes no vaig entrar a la que era la meva primera opció de carrera universitària...doncs au, resiliència i endavant, després de tot la segona opció també era prou bona.
I tu, què volies ser de petit/a?
L’estudi analitza els processos que influeixen en la formació de les aspiracions ocupacionals dels més joves, en l’elecció d’una professió futura hi intervenen factors com ara els estudis dels pares, el nivell d’autoestima dels joves, els seus resultats acadèmics i motivació pels estudis, les professions dels pares i familiars propers...També és important la conducta dels pares davant les tasques de la llar, l’educació, la seva vida social...tot això influeix en com aprenen el rol més “apropiat ”pel seu gènere i per tant en la seva elecció professional.
Encara que sembli que la societat ha canviat molt, la veritat és que els nens més petits idealitzen professions com la de futbolista, policia, bomber...oficis d’acció orientats al reconeixement social. Les nenes prefereixen professions orientades a tenir cura dels altres, tasques socials, mestres, metgesses, veterinàries...Adecco ha fet un estudi força interessant al respecte amb quasi 2000 infants.
L’escola, la societat, els mitjans de comunicació i també la família intervenen de forma directe a la formació d’aquest ideal de professió futura. Quan els nens es converteixen en preadolescents intentem que entenguin que han de triar uns estudis que els permetin trobar una feina que els asseguri un futur, una estabilitat.... la societat, els mitjans de comunicació transmeten valors que estan contraposats amb aquests ideals més autèntics i “purs”que tenen els més petits, no és “guai” ser mestre o bomber, ara has de ser supermodel, músic, cantant, actor, actriu o simplement famós i guanyar molts diners. Llavors el jove experimenta (en la gran majoria de les ocasions) el fracàs o la frustració en veure que això que se’ns pinta com a èxit és inassolible i que en realitat no els donarà la felicitat.
Potser estaria bé recordar a aquests joves que han de tenir els seus propis somnis no els que ensenyen a la tele sinó simplement els seus, han de trobar allò que els faci feliços...i aquesta és una recerca que dura tota la vida!
Jo quan era petita volia ser periodista, ser corresponsal i viatjar per tot el mon amb un micro a la ma, ho vaig intentar però també vaig xocar amb la realitat quan per unes dècimes no vaig entrar a la que era la meva primera opció de carrera universitària...doncs au, resiliència i endavant, després de tot la segona opció també era prou bona.
I tu, què volies ser de petit/a?
Feliç divendres!
