Et preocupes o t’ocupes?

Hi ha persones que tenen tendència a preocupar-se molt per les coses, a donar mil voltes a fets que encara no s’han donat. Un estudi de la Universitat de Cincinnati mostra que el 85% de las coses per les quals ens preocupem no ens acaben passant mai, un 85%!!  

En aquesta línia l’Stephen R. Covey va formular el seu principi 90/10. Aquest planteja que el 10% de la nostra vida està relacionat amb el que et passa i el 90% restant amb la forma amb que responem i a reaccionem a tot el que ens passa.

Segons l’autor no tenim el control sobre el 10% dels fets que es donen al nostre dia a dia, una vaga de trens, un accident de cotxe, un retard en un vol, que al forn just s’acabi el pa quan entres per la porta...per molt malament que reaccionem no podrem canviar absolutament res.

Contràriament, ens queda un 90% que és el percentatge on si tenim control, és la forma en que reaccionem. Per exemple, no podem canviar l’humor de les persones que ens envolten però si que t’afecti o no i siguis tu el que domina la situació i la resposta que dones i no l’altre persona, pura intel·ligència emocional. 

Preocupar-se és “ocupar-se” d’una cosa abans que passi, pot donar una sensació de control però alhora genera estrès i no millora la capacitat per afrontar les dificultats.

Algunes persones son més patidores que altres i sense voler es generen molt malestar a elles mateixes i al seu entorn però hi ha certs temes que inevitablement ens fan sentir inquiets i el fet de pensar en possibles opcions sobre el què passarà ens dóna una certa il·lusió de control i ens pot calmar la por i l’ansietat.

Tots portem un Spielberg dins, el nostre cervell sens dubte es mereixeria un Òscar al millor director, millor guió original i adaptat. Som experts en crear-nos pel·lícules i històries vàries i si no tenim tota la informació, ens la inventem.

La forma emocionalment més intel·ligent d’afrontar aquestes preocupacions o pensaments recurrents és decidir conscientment què fer amb ells, observar-los i triar com volem actuar, en comptes de preocupar-nos, ocupar-nos. 

Feliç divendres!

Doncs això ;)

Sol, solet

Aquest dissabte canviem l’hora i encara que dormirem una hora menys...arriba l’esperat i desitjat horari d’estiu.

Els canvis d’hora van començar a generalitzar-se a partir de l’any 1974. Amb la primera crisi del petroli alguns països van decidir avançar els rellotges per aprofitar més la llum del dia i consumir menys electricitat. Avui dia uns 1500 milions de persones d’uns 80 països canviem l’hora dues vegades l’any. Segons la Unió europea aquest canvi te forts impactes positius, a més de l’estalvi econòmic també influeix en sectors com el transport, les comunicacions, les condicions del treball, la salut, el turisme, l’oci...jo tinc els meus dubtes i firmaria per un horari d'estiu tot l'any.

Molts de nosaltres desitjaríem tenir més temps de sol. Amb el canvi d’hora tenim més ganes de sortir a l’aire lliure, de fer esport, prendre el sol, passejar...tenim la sensació d’aprofitar més el dia i això ens fa sentir més feliços.

La ciència ha demostrat que la llum influeix en l’estat d ànim de les persones. Alguns dels principals beneficis del sol solet son:

• La llum te una relació directe amb la depressió ja que impulsa la segregació de serotonina, un neurotransmissor que te un paper fonamental a l’hora d’equilibrar els nostres estats d ànim. A l’hivern o en dies grisos disminueixen els nivells d’aquesta substància. Els experts creuen que amb dues setmanes d’absència de llum les persones més predisposades i amb nivells més baixos de serotonina poden desenvolupar una depressió. La llum restaura els nostres nivells d’aquest component, a més llum, més benestar.
• La disminució d’hores de llum augmenta la sensació de relaxació però també la melancolia i la tristesa. Contràriament l’augment de claredat contribueix a l’activació, tant en la seva vessant positiva proporcionant alegria, com en sentit més negatiu generant ansietat.
• La llum solar millora la nostra vitalitat, energia i cognició (som més creatius)
• Aporta vitamina D a l’organisme, redueix els nivells d’agressivitat i millora el nostre humor. 

 Aprofitem aquests mesos de sol per carregar les nostres piles al màxim, feliç divendres!

"All I wanna do is have some fun

Until the sun comes up over Santa Monica Boulevard"

Posa un tomàquet a la teva vida!

L’altre dia durant un curs vaig guanyar un tomàquet! Si si, era un tomàquet/rellotge de cuina ben bonic i vermell! El podeu passar a veure quan vulgueu, el tinc a sobre la meva taula ;)

M’explico, la setmana passada vaig assistir a una formació sobre eficiència i eficàcia personal força interessant impartit per l’Andreu Gatuellas. En vaig treure algunes idees per aplicar al meu dia a dia i volia compartir amb vosaltres una eina de gestió del temps anomenada la tècnica pomodoro o tècnica del tomàquet.

La tècnica Pomodoro te com a objectiu la millora de la gestió del nostre temps. Va ser desenvolupada per Francesco Cirillo a finals dels 80. Te una base científica ja que s’ha demostrat que el cervell humà només pot estar concentrat al 100% de forma sostinguda un promig de 25 minuts i necessita parar uns minuts i fer una activitat diferent abans de reprendre l’activitat principal de forma òptima. 

El mètode utilitza un rellotge de cuina en forma de tomàquet per dividir el temps que dediques a una feina en intervals de 25 minuts anomenats 'pomodoros' i separats per pauses, aquestes pauses curtes i freqüents afavoreixen l’agilitat mental i donen sensació de control sobre la tasca aconseguint reduir l’estrès i la sensació de no atrapar la feina.

L’atenció sostinguda durant aquests minuts facilita la concentració i per tant el resultat de la nostra feina és millor (som més eficaços i més eficients). La tècnica pretén evitar la multitasca que moltes vegades provoca descuits i afecta a la qualitat de la nostra feina. 

Per implementar la tècnica hem de seguir 5 passes:

1. Decidir la tasca que volem realitzar, això ja implica planificació
2. Posar el tomàquet a punt (pot ser un rellotge normal o cronòmetre) a 25 minuts, jo ho he provat amb l’alarma del mòbil. El fet de girar el tomàquet o posar el cronòmetre generen inconscientment un compromís amb la tasca a realitzar i dóna una ordre al nostre cervell per a que es prepari per fer-la
3. Treballar de forma intensiva intensiva fins que soni l’alarma i anotar-ho (va bé portar un registre). Evitar les interrupcions de tota mena durant aquests minuts
4. Descansar 5 minuts
5. Cada quatre "pomodoros" fer un descans més llarg, uns 15 o 20 minuts

La veritat és que és difícil evitar les interrupcions però a vegades hi ha tasques que requereixen posar-hi més d'un tomàquet...no és qüestió només gestionar el temps, també hem de gestionar la nostra energia, he escrit altres vegades sobre aquest tema  si ho voleu revisar son els posts del 28/01/2016 i del 10/07/2014.

Us deixo una foto del nou habitant de la meva taula, feliç divendres!

Els petits canvis son (molt) poderosos

Com ja sabeu el passat dimecres dia 8 es va celebrar el dia internacional de la dona i es van portar a terme milers d’iniciatives per tot el mon amb l’objectiu de reivindicar la igualtat entre dones i homes. Des dels mitjans de comunicació, tots els canals de televisió, les xarxes socials, etc...ens arriben històries de tota mena recordant-nos que tot i haver avançat molt encara queda un llarg camí per aconseguir la preuada igualtat.

Diferències salarials, poca presència en càrrecs directius, sostres de vidre...son problemàtiques que per desgràcia encara son presents en la nostra societat, son molt visibles i es poden mesurar i per tant es creen mesures (més o menys efectives) per anar eliminant-les. Moltes vegades però, la discriminació és tan discreta i amagada que pot passar desapercebuda i cal estar alerta per detectar els anomenats micromasclismes que son presents a diari per evitar que els nostres nens i nenes trobin certes conductes “normals” quan son clarament sexistes. En la meva opinió son aquestes "petites"coses que anem tolerant que amb els anys es poden convertir en masclisme i per tant en desigualtat. El concepte de micromasclisme va ser utilitzat per primer cop l’any 1991 pel psicoterapeuta Luis Bonino Méndez. Que siguin “micro” no vol dir que siguin petits sinó que son difícils de percebre.

Segons l’autor existeixen 4 categories de micromasclismes:

• Els utilitaris: s’aprofiten del comportament femení tradicional, les considerades fins no fa gaire com a feines més de “dona”, la dona és la figura més cuidadora, la que porta el pes de la casa, dels fills, etc. Els anuncis de publicitat, programes de televisió, dibuixos animats etc...fomenten moltes vegades aquests micromasclismes
• Els encoberts, de control ocult o indirecte. Abusen de la confiança i credibilitat femenina amb conductes paternalistes provocant sentiments d'inferioritat o culpa, per exemple és mal vist i criticat que una dona no faci la baixa per maternitat i es posi a treballar de seguida, això mai es qüestiona si ho ha un home
• De crisi: forcen la permanència en la desigualtat quan la dona fa un pas endevant, quan te èxit i és independent amb falses promeses o "pseudo" ajudes que no son del tot reals
• Els coercitius: serveixen pera retenir el poder utilitzant la força psicològica, controlant facetes de la vida de la dona com la forma de vestir, les converses telefòniques, les xarxes socials...

Al final aquestes conductes el que busquen és disminuir la llibertat i capacitat de decisió femenina. Uns exemples que hem vist aquests dies als mitjans serien: disfresses que hipersexualitzen a les nenes petites, dones que “aguanten” paraigües a motoristes o pilots, dones del món de la política criticades pel seu aspecte o forma de vestir i no pel seu missatge, anuncis d’ofertes de feina sexistes...

Dones, no sé si vosaltres heu patit mai alguna d'aquestes conductes. Jo recordo una de les primeres entrevistes laborals que em van fer on em van preguntar quan tenia pensat quedar-me embarassada...el més curiós és que l'entrevista me la feina una dona i embarassada de 7 mesos! en un altra ocasió em van demanar si em treuria els piercings (de les orelles) si em triaven i en una altra feina em van dir que millor em maquillés i posés camisa que sinó semblava una nena...uff segur que si penso una estona en recordaria més.

Com sabeu, els petits canvis son (molt) poderosos així que...al loro!

Us deixo un video amb alguns testimonis d'aquests micromasclismes, feliç divendres!

#A mi también me ha pasado

Perquè he plorat?

Per què hi ha gent que plora més que altre? Perquè hi ha gent que plora fins i tot mirant un anunci de la tele o observant un quadre o una posta de sol? L’altre dia al cine veient Manchester by the sea vaig observar aquest curiós fet de plorar, hi havia gent que ho feia i gent que no...això si, els que ploràvem era a les mateixes escenes.

Podem plorar per molts motius, com a resposta al dolor físic o emocional, davant de quelcom que ens emociona o fins i tot pelant una ceba.

Els científics ens diuen que existeixen tres tipus de llàgrima amb funcions ben diferents:

• Llàgrima basal: es produeix per a netejar l’ull de partícules estranyes o substàncies irritants
• Llàgrima reflexa: es la resposta a un estímul que irrita l’ull com ara una ceba o gasos lacrimògens
• Llàgrima psíquica: aquesta és la més complexa i més estudiada ja que intervenen molts factors. Principalment serà conseqüència de determinades emocions, felicitat, tristesa, sorpresa, bellesa, por... Hi ha societats on plorar és ben acceptat i altres en que no, en general s’accepta més que una dona plori i no un home, i s’ha demostrat que les dones plorem més. L’estudi de William H. Frey (bioquímic de la Universitat de Minnesota) va trobar que les dones plorem unes 5,3 vegades al mes i els homes 1,3 vegades i això és degut en gran part a les hormones dominants en cada sexe 

Segons Charles Darwin les llàgrimes psíquiques responen a les emocions però no tenen cap propòsit o funció però actualment molts psicòlegs pensen que plorar és una forma de comunicar-se, si plores pots generar empatia a més se sap que pel còctel químic que alliberem al plorar (clorur de potassi, endorfines, prolactina, manganès...) una bona plorada te efectes positius en la nostra salut emocional, ajuda a alliberar estrès, ansietat i fins i tot pot prevenir la depressió. 

Per a plorar a tope i alliberar tensions hi ha moltes pelis que ens poden ajudar. Hi ha un estudi de la Universitat de Califòrnia que va demostrar que la pel.lícula més trista del món és “El campeón” una cinta de Franco Zeffirelli de 1979, necessites un paquet de clínex ben gran al costat!! Jo en general ploro fàcilment i algunes pelis amb les que més ho fet han estat: “21 gramos”, “Los puentes de Madison”, “Ladybird Ladybird” i tu? plores en general? i al cine?

Us deixo una escena de les meves preferides i lacrimògenes de la història del cine, feliç divendres! que ploreu molt...però de felicitat!

Los puentes de Madison -Escena final-

A la recerca de Lalaland

La nostra societat sembla obsessionada pel concepte d’èxit. ES vol assolir l’èxit a tots els nivells, professional, econòmic, personal...però exactament què és l’èxit? La resposta és relativa perquè no te el mateix significat per a tothom, en general però es creu que tenir èxit és tenir molt de tot, fama, diners, reconeixement social, amor, amistats, la feina de la teva vida...tenir-ho tot és molt difícil i poques persones ho aconsegueixen ja que quan posem tots els nostres esforços en una d’aquestes àrees la resta en surt perjudicada. La situació ideal seria trobar l’equilibri, tenir una sensació de satisfacció a nivell general. 

Moltes vegades es confon èxit amb felicitat pensant que és l’èxit el que ens portarà a la felicitat però segurament és el contrari, la felicitat i les emocions positives faran que tinguem més possibilitats d’assolir l’èxit i gaudir d'una vida plena. 

Podríem dir que l’èxit es fonamenta en els següents ingredients:

• Necessitats bàsiques cobertes: Menjar, un lloc per viure i uns ingressos mensuals son imprescindibles, a partir d’aquí tot és començar
• Salut física: Portar una bona alimentació, cuidar-se i estar sa ens donarà l’energia necessària per a perseguir els nostres objectius
• Salut emocional: Tenir una autoestima ferma, acceptar els fracassos i gestionar les pròpies emocions també és necessari per triomfar. Mantenir la ment en forma, viatjar, llegir, anar molt al cine i al teatre, aprendre coses noves, viure experiències motivadores, somniar...
• Relacions socials: Mantenir relacions positives, estimar i ser estimat per tenir amb qui compartir els èxits i els fracassos és també imprescindible
• Que el teu dia a dia tingui un sentit, que el que fas t’ompli i et sentis realitzat

Per mi l’èxit consisteix en anar a dormir tranquil i en pau amb tu mateix, estimar i sentir-te estimat i tenir un bon grapat de somnis per complir.

A dos dies per la 89 edició dels Òscars em permeto un apunt cinèfil per acabar que te molta relació amb el tema d’avui. Us recomano molt que aneu a veure Lalaland, la ciudad de las estrellas, una peli d’enorme èxit mundial que precisament tracta d’això, de l’èxit i les seves conseqüències. Una història que et transporta als anys daurats de Hollywood. La ciutat de Los Angeles, el ball, el vestuari i sobretot la música son els grans protagonistes d’aquest conte que et fa somiar i creure, per una estona,  que tot és possible. Es repeteix tàndem d’amics i companys d’universitat, els super joves Damien Chazelle (director) i en Justin Hurwitz (compositor) ja van ser parella d’èxit a Whiplash, no hi ha qui els pari, oloren a Oscar.

Lalaland te tots els ingredients per a triomfar, ha recollit infinitat de premis a nivell mundial i tot apunta que arrasarà la nit dels Oscars, i s’ho mereix. Tot i així no deixeu de veure Figuras Ocultas, un bombonet entretingut de caire reivindicatiu i Manchester frente al mar, un drama d’emocions contingudes que traspassa la pantalla amb unes interpretacions magistrals. 

I vosaltres ja heu trobat la vostra Lalalad? Us deixo un tastet dels meus racons preferits de la ciutat de les estrelles, feliç i exitós divendres!

Com estimes? (segona part)

Com ja comentàvem la setmana passada, en funció de la presència o no de cada component (intimitat+passió+compromís) Robert Sternberg va establir set tipus d’amor:

1. Afecte: quan només hi ha el component de la intimitat. Seria l’amor que sentim per un amic, hi ha vincle i proximitat però no hi ha passió física ni compromís a llarg termini. 
2. Enamoriscament (caprici): només hi ha passió. Seria l’amor a primera vista, el típic “flechazo”, hi ha un intens desig sexual però no d’intimitat ni compromís (en un primer moment) es dóna habitualment a les primeres fases de les relacions però si no es desenvolupa algun dels altres pilars no avança en el temps,.
3. Amor vuit: es dóna quan només compromís. Es característic de les unions per conveniència o dels matrimonis que amb els temps han perdut la passió i la intimitat. Hi ha un interès per mantenir la relació però els membres de la parella ja no senten res l’un per l’altre.
4. Amor romàntic: apareix si hi ha passió i intimitat. És l’amor propi d’una parella ben avinguda. És característic de la primera època d’una relació quan encara no es pensa massa en el futur i no s’ha desenvolupat el compromís.
5. Amor sociable: resulta quan hi ha intimitat i compromís. És característic de molts matrimonis de llarga durada. La passió sexual ha desaparegut (o quasi) però hi ha afecte, confiança i compromís. És un tipus d’amor que pot durar molt temps però s'ha de cuidar per a que no desaparegui la intimitat o el compromís (quan hi ha infidelitat) ja que podria suposar el seu final.
6. Amor fatu: si tenim passió i compromís es dóna aquest tipus d’amor mancat d’intimitat (vuit) això fa que la relació sigui poc sòlida i inestable.
7. Amor consumat: si tenim tots els ingredients, passió, intimitat i compromís. És l’ideal al que tota parella aspira, arribar-hi pot ser fàcil però no ho és mantenir-ho en el temps, implica molta feina i dedicació.

Segons l’autor les parelles fluctuen d’un tipus a un altre d’amor al llarg del temps i també pot passar que la percepció de com és una relació sigui diferent en cada membre de la parella, precisament aquesta diferència podria portar la relació al fracàs. 

Ni l’autor ni ningú te la certesa de com és o hauria de ser l’amor ideal. No hi ha fórmules màgiques ni secrets, quan trobes aquella persona que et completa i fa sorgir la millor versió de tu mateix, no la deixis escapar.

Us deixo l'esquema del Triangle de l'amor de Sternberg. Feliç divendres!