Divendres de cine

Com ja és tradició d'aquest bloc...avui va de cinema! I és que el passat diumenge es va celebrar la 93 edició dels premis de l'Acadèmia i els primers Òscars en època pandèmica.

Com no podia ser d'una altra manera, l'acte va voler marcar la diferència i deixar per una nit el Zoom de banda per realitzar connexions via satèl·it amb diferents països i descentralitzant així una gala que prometia molt cinema i espectacle. Va ser un xou ben diferent, més lent, sense gaire emoció, ni monòlegs de protesta ni massa música i es va centrar molt en recordar la importància del cinema a les nostres vides. 

Finalment la peli guanyadora de la nit va ser Nomadland (millor directora, actriu i peli), i aquí aprofito per recomanar-la de tot cor. 

Una història diferent sobre el col.lectiu de nòmades contemporanis als Estat units afectats per la crisi del 2008 i abocats a viure a la carretera i a feines temporals per sobreviure. Una cinta rodada majoritàriament amb persones "reals" d'aquest col.lectiu i protagonitzada per la immensa Francesc Mc Dormand que fa un paper que li va com anell al dit. 

Nomadland et fa reflexionar sobre altres formes de vida lluny del capitalisme que ens controla, també fa pensar sobre l'envelliment, el dol i la soledat i ho fa entre paisatges de gran bellesa i personatges minimalistes.

De la llista de nominades aquí us deixo altres recomanacions;)

Minari: una història diferent sobre el somni americà amb una iaia entranyable com a símbol del xoc cultural. Tota una joia on sembla que no passa massa res, però que voldries que no acabés mai

Sound of metal: interessant visió sobre l'acceptació d'una dificultat sobrevinguda que ens toca molt de prop

El juicio de los 7 de Chicago: gran guió d'Aaron Sorkin, una història real que t'enganxa amb un ventall de grans protagonistes

La madre del blues: amb la última interpretació de Chadwick Boseman i molta música

Soul de Disney i la inevitable reflexió sobre la vida i la seva fragilitat

Collective, brutal documental sobre la història de l'incendi a una discoteca de Bucarest al 2015 que va capgirar el sistema sanitari de tot un país

Two distant strangers: curtmetratge guanyador amb la crua història del racisme de la policia americana fent menció a fets reals i molt actuals

Fragmentos de una mujer: ufff...heu d'estar fortes per mirar aquesta peli, 25 minuts inicials d'angoixa total amb un part natural a casa i la brutal interpretació de la Vanessa Kirby, sense paraules.

Visca el cinema que ens fa somiar, riure, plorar, patir, reflexionar, aprendre i viatjar...

Feliç divendres!

Parla bé !!!

Avui és Sant Jordi, per mi uns dels dies més especials de l'any, avui més que mai enyoro Barcelona i les seves Rambles plenes de flors i llibres...

El gran dia de les lletres és moment per regalar i regalar-nos un bon llibre, no sé vosaltres però jo aquest any ho tenia clar, l'escollit i el que us recomano és...Parla bé, collons! de les cracks de la Incorrecta. Com no podia ser d'una altra manera, és un llibre moooolt de lletres. El vaig comprar fa dies per si s'esgotava i em vaig prometre que no el començaria fins avui, dia de Sant Jordi però...no he pogut esperar!

Les autores son dues germanes de Banyoles, la Valentina i la Júlia Planas que vaig descobrir gràcies a Instagram i des de llavors, no puc deixar de llegir-les! Una dissenyadora gràfica i una lingüista que fan de l'actualitat, l'amor per la llengua catalana i el sentit de l'humor àcid i intel.ligent el seu projecte de vida.

La incorrecta escriu el seu primer llibre "Parla bé, collons!"una guia "incorrecta" del català que et recorda els errors més habituals que fem i com solucionar-los. Amb una gràcia i uns exemples poc habituals que et fan riure i recordar les propies "cagades" lingüístiques amb l'objectiu de millorar la forma en la que parlem i escrivim la nostra llengua.

Si com jo mateixa enyores els accents diacrítics, utilitzes a diari l'Optimot, estimes els pronoms febles i insultes en català, aquest llibre és per tu! Un petit Pompeu Fabra portàtil per no oblidar mai que cada vegada que dius "tinc que" moren 15 filòlegs".

Perquè com va dir en Màrius Serra en la seva crítica del llibre, el català és sexi i una llengua absolutament preciosa que hem de cuidar! 

I tu, quin llibre et regalaràs avui?

Feliç divendres i Feliç Sant Jordi!

PD: Si trobeu alguna falta d'ortografia, aviseu a @somlaincorrecta

Que corri l'aire

Què sents o penses actualment en una reunió de varies persones en un despatx tancat? nervis, ansietat, finestres obertes, gel sobre la taula, mascaretes que es claven darrera les orelles, ulleres entelades, boca seca...

Ja fa més d’un any que el nostre món ha canviat en tots els àmbits. Entre els milers de canvis que hem hagut de fer a les nostres vides, avui parlem de com ha canviat el treball en equip a les empreses.

La implantació del teletreball, els grups bombolla, la corrent d’aire per tot arreu s’han convertit en els nostres nous companys de feina. Han desaparegut els esmorzars populars, les sales de formació a petar, les reunions multitudinàries...i mica en mica els treball dels equip s’ha modificat en el fons i la forma. Ens hem anat separant, dividint, distanciant i la visió que teniem de la proximitat i el contacte físic ha canviat (potser per sempre)

La motivació i la cohesió d’equip s’han vist afectades per la situació actual, la distància física  es pot convertir en distància mental i és important donar el suport necessari per a que això no passi.

Per mantenir als equips motivats és important:

• Molt i molt bona comunicació, ser transparents genera confiança, cal escoltar als equips encara que sigui en la distància (física)
• Promoure el sentit de pertinença fent sentir la importància de tothom, totes les funcions son igual d’importants, tothom posa el seu granet de sorra i cal valorar-ho per igual
• Escoltar les idees i propostes de tothom
• Donar feedback, reconeixement de la feina feta, escoltar amb empatia i dedicant el temps que sigui necessari, és clau per a la motivació de les persones

Hem desenvolupat noves estratègies per no sentir-nos lluny les unes de les altres però cal anar-les adaptant i millorant fins que potser un dia ja no ens posi nervios@s estar dins d'un despatx amb un grupet de persones amb la finestra tancada...que corri l'aire!

Feliç divendres!

Poder mental

Ets de ment hiperactiva? et costa parar els teus pensaments que es van sobreposant els uns als altres sense fi? doncs tranquil/.la no estàs sol/a.

Vivim en un món ple d’estímuls i que vol solucions ràpides a tot, és difícil focalitzar, centrar-se en una tasca o resposta concreta. Poder concentrar-se i posar atenció selectiva en el que fem s’ha convertit en tot un luxe. L’angoixa, la incertesa, els canvis, preocupacions, l’excés d'informació... afecten directament a la nostra capacitat de concentració.

Quan gestionem moltes tasques i informacions al mateix temps és fàcil perdre el control ja que acaben sent aquests inputs els que dirigeixen la nostra conducta, la nostra atenció es mou fàcilment cap a les novetats o el que ens crida més i no cap allò més prioritari.

La dispersió mental pot ser útil a nivell cognitiu per processar moltes dades a la vegada afavorint la creativitat i el pensament divergent però  quan es tracta de processar informació de forma més analítica i profunda ja no és tan útil i pot provocar errors. 

Algunes estratègies que ens poden ajudar a focalitzar:

• Utilitzar agenda, és igual el format, paper, digital, calendari, llista….
• Generar hàbits deixant espai per moments de dispersió i moments de concentració
• Dividir el temps i fer pauses
• Reduir els estímuls que et distreguin quan necessitis focalitzar, fora sorolls, telèfons, visites….
• Descansar i menjar de forma equilibrada, per poder concentra-te has d’estar bé

La nostra ment té moments de tot, dies més lenta i dies més desperta però si en som conscients podem ajudar-la per arribar a tot, podem, i tant que podem! Feliç divendres!

Be water my friend

Ets d’aquelles persones que necessita controlar-ho tot? a la feina, a la vida en general? que tot surti segons els nostres plans és realment difícil. Si alguna cosa ens ha ensenyat la pandèmia és que ben poca cosa podem controlar en aquest món…i que els plans millor fer-los en llapis.

Les persones amb necessitat de control solen ser perfeccionistes, exigents, insegures, amb baixa tolerància a la frustració i amb por a ser valorades de forma negativa. Amb aquest perfil es fa realment dificil gestionar situacions d’incertesa (com l’actual) on és impossible saber què passarà i com afrontar-ho i això genera emocions negatives com ansietat, estrés, por…existeix una relació directe entre l’ansietat i la necessitat de control.

Les persones controladores viuen sempre preocupades per alguna cosa i acostumen a focalitzar-se més en els possibles errors o perills que en tot allò que pot sortir bé. Aquesta inseguretat personal s’intenta compensar amb control, però no es pot viure en estat d’alerta constant, cal deixar anar aquest control i que passi el que hagi de passar, sempre tindrem la llibertat de triar com ho afrontem.

Per viure més tranquil.lxs cal ser conscients que estem envoltades d’incertesa, d’elements negatius i també de molts positius.  Algunes reflexions que ens poden ajudar a deixar anar una mica el control:

• Hem de treballar la nostra autoestima i això ens aportarà més seguretat personal
• No pressionar-se i autoexigir-se constantment, ningú és perfecte!
• Acceptar les pròpies limitacions, no es pot arribar a tot
• Saber dir que no sense sentir-se culpable, treballar en equip
• Dedicar-te temps a tu mateix@, això és fonamental!

Com deia en Bruce Lee, be water my friend ;)

Feliç divendres

Emocions de la infància

Vaig néixer i créixer a Barcelona i molts dels meus records de la infància es troben entre cinemes, parcs, mercats, carrers, teatres i racons de la ciutat més bonica d’aquest món. Vaig tenir la sort de tenir una mare d’àvia gombrenesa i un pare enamorat del Ripollès, barrejant així experiències de mar i muntanya des del minut zero de la meva vida.

La infància és sens dubte l’etapa més important i decisiva de la vida, la que ens fa ser com som i que amb el pas del temps recordem amb nostàlgia i tendresa.

Les emocions es van desenvolupant des del principi de les nostres vides, una etapa fonamental on tot té importància i tot impacta encara que no en siguem conscients.

A partir de la identificació, experimentació i comunicació de les emocions a través de l’empatia i l’entrenament en habilitats socials s’estableixen les relacions socials amb les persones que ens envolten. El desenvolupament emocional dels infants es veu afectat per moltíssims factors, als pocs mesos un nadó ja pot respondre a mostres d’afecte amb emocions positives o a situacions de perill  amb emocions que el/la protegeixin. Saben reconèixer emocions en els altres i atribuir-ne un significat.

Amb l’aparició del llenguatge es comença a desenvolupar la capacitat de mostrar empatia i és fonamental el vincle afectiu que l’infant crea amb les persones que el/la cuiden. Família, escola, entorn...van posant el seu granet de sorra impactant en la pròpia autoconfiança, motivació, seguretat, intel·ligència emocional...que el petit/a tindrà en un futur.

Avui és Sant Josep i l’anomenat “dia del pare”, un dia que a casa sempre havíem celebrat i seguim celebrant a la nostra manera, recordant els matins al zoo, les tardes de cinema i els cistells de rovellons dels diumenges. El meu pare em va estimar i acompanyar i sobretot em va ensenyar a somiar, sempre.

 Feliç divendres i feliç dia pares ;)

 

L'última vegada

Avui comparteixo una petita història que no he escrit jo però que ben bé podríem haver escrit la majoria de nosaltres, dones. M'identifico amb cada paraula de la Clàudia Codina en aquest escrit de Catorze.cat del passat 11 de març i he viscut en primera persona aquestes i altres situacions que voldría que mai visquéssin les generacions futures.

L'última vegada

La primera vegada tenia nou anys. Feia cua a la fila del menjador de l'escola mentre parlava i discutia contenta amb les meves amigues quan vaig notar una mà suada i maldestra sobre el meu cul. L'aire se'm va glaçar dins els pulmons i em vaig quedar paralitzada. En girar-me, un grup de quatre nois (tots més grans que jo, en devien tenir dotze) reien i comentaven la jugada entre ells. Recordo tornar a la classe de quart B amb el cor encongit, cremor darrere les orelles i un nus de nàusees a la gola. Recordo les següents files al menjador, arrambada a la paret i sense moure'm. La culpabilitat fent bola al paladar, les cames tremolant.

La segona tenia setze anys i sortia de la piscina municipal. Amb l'escola hi anàvem els divendres una horeta i lluíem, amb totes les inseguretats en vena, els cossos adolescents i maldestres encaixats en banyadors que sempre eren o massa estrets o massa antiquats o massa infantils. Recordo l'aigua freda regalimant al clatell i la humitat entre els dits dels peus mentre els veia de lluny. Aquesta vegada n'eren dos i comentaven la forma dels meus pits entre rialles mentre recollien les tovalloles. Recordo assecar-me ràpid al vestidor i intentar ser la primera de la fila mentre tornàvem a l'escola per no creuar-me amb ningú. Recordo caminar abraçada a la carpeta de secundària les setmanes que van seguir aquell dia. Estrènyer els braços fins a adolorir-los i desitjar, encara que fos per poc temps, ser invisible.

La tercera va ser en un tren de rodalies tornant de Barcelona i la quarta en una discoteca el nom de la qual ni recordo. I després va venir la cinquena i la sisena i la setena. I va venir créixer per dins i per fora i va venir deixar de comptar.

De l'última vegada en fa una setmana i en tenia vint-i-sis. Eren les tres de la matinada i sortia d'una habitació d'urgències quan el pacient a qui acabava d'atendre, explorar i proposar un tractament esquivant badalls ho va deixar anar: ”Escolta guapa, i quan vindrà el doctor?".

I vaig notar l'aigua regalimant al clatell, la cremor darrere les orelles, el cos paralitzat i el nus de nàusees a la gola per enèsima vegada. Aquest cop, però, no vaig voler ser invisible. Vaig agafar aire i vaig entrar a l'habitació entenent que a vegades és difícil, però cal cremar-ho tot per recomençar. Tombar-ho tot d'arrel i acabar amb els segons plans, les veus petites i les ferides amagades. Que al masclisme, al patriarcat i al maltractament de baix voltatge se'ls combat als carrers, a les aules, a la porta de casa i a l'habitació d'un hospital si fa falta. Que l'únic objectiu obligat, individual i col·lectiu és que mai cap nena al món hagi de comptar les vegades que s'ha trencat per dins. I era jo amb nou, setze i vint-i-sis, la que va obrir la porta i va dir: "Perdoni, però la doctora soc jo".

Perquè el 8M estigui present cada dia de les nostres vides i treballem juntxs per un món millor.

Feliç divendres!